Càsting Giulietta

informació obra



Dramatúrgia:
Marc Artigau
Autoria:
Howard Ashman
Text:
Howard Ashman
Sinopsi:

Utilitzem la mentida del teatre per explicar, si és que això és possible, una de les veritats humanes fins ara poc qüestionades: l'amor. Complementem aquesta veritat amb el testimoni de dones que, mitjançant les seves experiències viscudes, construiran i destruiran mites al voltant d’aquesta necessitat afectiva que ens mou a tots. Es tracta de posar en joc sobre l’escenari la definició d’amor que habita en el nostre imaginari col·lectiu i que condiciona la manera que tenim d’entendre i posar en pràctica les nostres relacions. En aquest sentit, la història de Romeu i Julieta escrita per William Shakespeare és el punt de partida amb el qual les dones debatran a favor i en contra d’aquest amor romàntic.  L'espectacle documenta en primera persona l’existència d’una mentalitat social que modela els nostres afectes i la nostra companyia, especialment la de les dones. I per contra, també ens mostra què entenem per amor des de l’experiència, i per tant, des de la vida, davant la ficció provinent de la literatura o el cinema.

Juan Carlos Martel Bayod treballa per fer un teatre amb contingut social on siguin representades totes les capes i col·lectius. Amb aquest projecte teatral vol mostrar tota la cruesa que, tan sovint, forma part de la mateixa bellesa i retornar el fet escènic a la societat que l'ha fet néixer, fent-la participar en el procés de creació. Aquest és el segon muntatge que segueix aquesta línia ideològica després de Sis personatges – Homenatge a Tomás Giner (2018). Martel Bayod també ha dirigit altres muntatges com ara L’inframonJoc de mirallsUna Ilíada. Des del febrer d'aquest mateix any, és el nou director del Teatre Lliure de Barcelona.


Crítica: Càsting Giulietta

29/09/2019

La realitat social puja a escena amb força i entusiame

per Iolanda G. Madariaga

Després de l’èxit de Sis personatges -Homenatge a Tomás Giner (2018), Juan Carlos Martel enceta una nova aventura de teatre social fent pujar a l’escenari vuit senyores d’edat respectable amb escassa relació amb el teatre. L’excusa és un pretès càsting per interpretar la universal Julieta, tota una paradoxa profundament teatral. Àurea Márquez serà la directora d’aquesta tria, auxiliada per l’operadora de càmera i productora Clara Manyós. El públic forma part d’aquest càsting. Àurea Márquez ens confessa que el paper de Gulietta representa per a ella un somni cobejat durant anys que no ha pogut fer-se realitat. Potser perquè Giulietta és una mena d’icona teatral que, per a alguns, no és exactament una dona sinó un concepte. El propòsit de Martel és presentar-nos aquestes senyores com a dones de debò, part d’una realitat social que es silencia sovint: la soledat de les persones grans, sobretot la de les dones perquè, si fem cas a les estadístiques, l’esperança de vida és més alta per a les dones. Rosó Amades, Genoveva Garriga, Isabel Linares, Maria Dolores López, Mariona Mayolas, Alícia Pueyo, Maria Salvador y Paquita Soler ens parlaran de l’amor i de la soledat des de la pròpia experiència. El seu discurs parcial i fragmentat, amb veu ferma o rogallosa, prové de l’experiència i de l’emoció: festeig, matrimoni, fills, nets... amics, germans, pares i mares. Formes d’amor diferents que han anat dibuixant els seus rostres i donant-los una presència escènica particular. Martel ha composat aquest mosaic de sentiments a flor de pell amb unes dames que se’ns fan properes, amables, entranyables. Fer visibles aquestes dones, fer-les pujar a l’escenari constitueix una reivindicació d’una feminitat allunyada dels personatges femenins que normalment veiem als escenaris: heroïnes, màrtirs, bruixes... En la literatura dramàtica universal falten papers per a dones i en falten especialment per a les franges d’edat avançada. Els escenaris ens tornen un reflex esbiaixat del nostre entorn social. Martel s’ha endinsat en la quotidianitat d’aquestes “Giuliettes per un dia” per descobrir-nos un món ric d’emocions. Llàstima que, en aquesta ocasió, no s’hagi pensat en una interrelació més potent entre les actrius; la mena d’aglutinant que va fer el personatge de Tomás Giner a Sis personatges. Allí el desenvolupament dramàtic estava servit amb la biografia del personatge. Malgrat que aquí la dramatúrgia està menys cohesionada, sobresurt la força expressiva de les actrius i l’entusiasme que saben transmetre als espectadors.