Després de l’èxit de Sis personatges -Homenatge a Tomás Giner (2018), Juan Carlos Martel enceta una nova aventura de teatre social fent pujar a l’escenari vuit senyores d’edat respectable amb escassa relació amb el teatre. L’excusa és un pretès càsting per interpretar la universal Julieta, tota una paradoxa profundament teatral. Àurea Márquez serà la directora d’aquesta tria, auxiliada per l’operadora de càmera i productora Clara Manyós. El públic forma part d’aquest càsting. Àurea Márquez ens confessa que el paper de Gulietta representa per a ella un somni cobejat durant anys que no ha pogut fer-se realitat. Potser perquè Giulietta és una mena d’icona teatral que, per a alguns, no és exactament una dona sinó un concepte. El propòsit de Martel és presentar-nos aquestes senyores com a dones de debò, part d’una realitat social que es silencia sovint: la soledat de les persones grans, sobretot la de les dones perquè, si fem cas a les estadístiques, l’esperança de vida és més alta per a les dones. Rosó Amades, Genoveva Garriga, Isabel Linares, Maria Dolores López, Mariona Mayolas, Alícia Pueyo, Maria Salvador y Paquita Soler ens parlaran de l’amor i de la soledat des de la pròpia experiència. El seu discurs parcial i fragmentat, amb veu ferma o rogallosa, prové de l’experiència i de l’emoció: festeig, matrimoni, fills, nets... amics, germans, pares i mares. Formes d’amor diferents que han anat dibuixant els seus rostres i donant-los una presència escènica particular. Martel ha composat aquest mosaic de sentiments a flor de pell amb unes dames que se’ns fan properes, amables, entranyables. Fer visibles aquestes dones, fer-les pujar a l’escenari constitueix una reivindicació d’una feminitat allunyada dels personatges femenins que normalment veiem als escenaris: heroïnes, màrtirs, bruixes... En la literatura dramàtica universal falten papers per a dones i en falten especialment per a les franges d’edat avançada. Els escenaris ens tornen un reflex esbiaixat del nostre entorn social. Martel s’ha endinsat en la quotidianitat d’aquestes “Giuliettes per un dia” per descobrir-nos un món ric d’emocions. Llàstima que, en aquesta ocasió, no s’hagi pensat en una interrelació més potent entre les actrius; la mena d’aglutinant que va fer el personatge de Tomás Giner a Sis personatges. Allí el desenvolupament dramàtic estava servit amb la biografia del personatge. Malgrat que aquí la dramatúrgia està menys cohesionada, sobresurt la força expressiva de les actrius i l’entusiasme que saben transmetre als espectadors.
