Els promotors d'aquest macroespectacle musical, Ritme Dansa i Ten Produccions, ja van apamar les dimensions del Teatre Victòria de Barcelona amb la col·laboració que van fer amb la companyia Dagoll Dagom i el musical «Cop de Rock». El salt des del Teatre del Sol de Sabadell, de dimensions més reduïdes, al teatre del Paral·lel barceloní compta, doncs, amb aquesta experiència anterior.
A Sabadell s'han fet més de 50 funcions i, fins al final de temporada, es preveu que només en aquest teatre amfitrió l'hagin vist uns 9.000 espectadors. Les funcions més reduïdes del Teatre Victòria, pensades per a un públic familiar ampli de cap de setmana, sense fronteres d'edat, i especialment recomanable per a espectadors d'entre 8 i 12 anys, també per a centres educatius, s'afegeixen a l'extensa oferta familiar dels teatres de Barcelona amb la característica que aquest compta amb una immensa capacitat d'energia humana que ha treballat en la preparació de l'espectacle i la que hi intervé en cada representació, una capacitat que, evidentment, tot fa pensar que no seria possible sense l'aportació generosa i entusiasta de bona part dels tècnics, equip directiu i intèrprets, uns troupe que abasta des de les edats més joves a les més pre i postadolescents amb un equilibri de forces semblant al de les pinyes castelleres.
Tot això pot fer pensar que «Castle School» és un espectacle d'aquells que es podrien titllar de «fi de curs». Cal advertir de seguida que res d'això. La rigorositat interpretativa, tant dels personatges principals com els secundaris, l'acompanyament coral, el moviment coreogràfic, la il·luminació, el so, el vestuari, els efectes màgics, el treballat marc escenogràfic i la projecció de fons permanent d'un vídeo de mapatge en diferents ambientacions d'esterior enriqueixen el clima tipic d'un centre d'elit anglès, el Castle School, que viu un curs alterat per diverses circumstàncies.
L'aire de la idea del muntatge i l'elaboració del guió, tant del text com de les lletres de les cançons, així com el perfil dels personatges amb els noms anglesos, fa pensar en una hipotètica autoria de musical d'importació. Doncs, tampoc no és això perquè l'autoria és cent per cent catalana amb una mirada de concepte europeu.
La trama es basa en un grup d'alumnes de segon curs de batxillerat. Arriba un alumne nou a Castle School —centre de prestigi que també fa funcions d'internat— i per la seva manera de ser, el nouvingut és agafat pels líders més buscabregues com el cap de turc del que ara s'anomena “buylling”. Un element d'interès, doncs, per als espectadors joves —l'espectacle es balanceja entre el juvenil i l'infantil— a qui tampoc no els decebran les anècdotes típiques de trapelleries escolars, l'aventura de colla, el professorat de tota mena des del més apreciat al més odiat, les escenes més romàntiques d'adolescència, el toc més sentimental d'una alumna i la seva germana que han perdut la mare fa poc, l'estímul d'un càsting per participar en un concurs de musical com a alumnes del centre, i l'aventura de la troballa d'un tresor amagat gràcies a un parell d'esperits de dues alumnes mortes de fa segles, per salvar Castle School d'una crisi econòmica que els allibera de les retallades imposades per un subdirector cruel representant del Minsiteri d'Educació del govern —el dolent de la pel·lícula— i que s'acarnissa en una “escabetxinada” contra les activitats més creatives: la música, la història de l'art, el teatre... Una crítica velada al dilema de com ha de ser l'educació, si més creativa i per afavorir la formació com a persones o simplement rutinària i pensada per aconseguir unes notes altes i un certificat de graduació.
En conjunt, el musical —un parell d'hores amb entreacte— ofereix la possibilitat que tots els espectadors, sigui quin sigui el seu nivell o la seva edat, s'hi sentin atrets i fins i tot identificats: els més primerencs perquè hi ha una guspira de fantasia per a infants i els més crescuts perquè el muntatge aglutina algunes de les claus dels gèneres literaris i cinematogràfics més apreciats dels últims temps: el gènere gòtic, el fantàstic, l'enginy i l'esforç, la tenacitat, l'amor i l'odi, l'amistat i l'esperit de justícia perquè el bé acabi triomfant sobre el mal. Al teatre, com al cinema, també està bé que, de tant en tant, el The End sigui bonic. (...)
