Brossa es va fer seu el barri de Sant Pere. I Hermann Bonnín en va fer una demostració amb els Barribrossa. Per a l'obertura del Centre de les Arts Lliures, que signa amb l'empremta brossiana, han volgut arrencar al davant de l'antic Espai Brossa (al carrer Allada Vermell). La direcció del nou equipament va encarregar a Albert Mestres una dramaúrgia que permeti connetar l'avui i Brossa. De fet, el mateix Marc Chornet va fer un encàrrec a aquest dramaturg una peça dper a dos personatges sobre l'amor, Amor pur. Greta and friday (feia díptic amb Queralt Riera, Amor mort. Greta and friday). Des de dalt del piano de cua vermell de la plaça, un personatge es mira al mirall i es pregunta per si és "jo" o és "tu". Per la dependència del "tu" per a ser i reconèixer-se el "jo.".
En realitat, en aquesta prosa abstracta, s'hi pot rellegir també Peter Brook, quan diu que només hi ha teatre si hi ha algú que s'ho mira. Sense espectador hi pot exercici interpretatiu però no teatre. Entre aquesta disquisició deixen anar alguna referència a les aus, fins que l'actor es plant al costat del bust de Santiago Rusiñol (també veí dramaturg del barri) i es pregunten" No sentiu un rossinyol?". Referències sonores que reboten dins del cervell. En el passat se li diria joc amb la consciència; avui, ens referim a links de continguts veïns. La conversa continua a una taula al darrere del Museu Picasso. Aquest cop una mena de ventríloc/titellaire parla amb el seu personatges (amb un vestuari que, pràcticament es confon). El titella protesta que se li adorm el peu i que està cansat de tant discurs de la que la manipula. Fins que llegeixen el parte de la Guardia Civil que el 15 de setembre del 2017 van incautar un pal d'escombra, 70 cartells de Vota Sí, i un cubell de fregar ple de cola. Com si els ocells es poguessin agafar amb aquesta grandiloqüència en el redactat. L'1-O es va poder fer la votació, tot i els intents de tot un Estat i els seus agents perseguint foc d'encenalls. Brossa aplaudiria aquella capacitat màgica d'amagar urnes i de considerar Catalunya com a circumscripció única per poder fer el vot universal.
Dos coloms de Sfumato van interrompre la conversa tot departint pa als espectadors, trencant l'àgora de la paraula amb un sublim surrealisme. Els coloms provaven de conviure amb els humans, com feien aquests quan es hi tiraven veces a plaça Catalunya. Però, al final, els ocells necessiten de les alçades i per això, es deixen hipnotitzar per una canya que zimbreja uns metres enllà. Reposen, observen, potser pensen i tornen a gafar el vol. Fins que les gares de The birds d'Alfred Hitchcock piquen als nens en la petita pantalla on abans hi havia la barra per prendre's un cafè de La Seca. Apareixen per tall, sense necessitat de justificació dramatúrgica, com aquell treball de l'Agrupació Sr. Serrano a Birdie. I és que Albert Mestres és un dramaturg de teatre en cru, que necessita de referents i lectures de cada espectador perquè pugui fer una composició de lloc. El pati del Centre (l'espai de confluència entre les arts plàstiques, literàries i escèniques de'n Brossa) és el punt final. Altra cop el personatge amb mono vermell torna a les seves preguntes metafísiques. Ara, però hi ha una antagónica que balla. Que és el seu reflex imperfecte. que la torna al fons del mirall, esperant que l'admirador de Frégoli, algun dia, potser, l'alliberi. Els efluvis brossians de protesta, de'austeritat per no voler amoosir el favor del públic, d'indagar fins al límit, bateguen en aquesta posada en escena que oba una nova etapa a la relació de Brossa amb el barri de Sant Pere.
