Cherepaka representa la mort d’una Tortuga, Composta de closca i de carn, la Tortuga representa la dualitat de l’eternitat: de la seva closca que perdura en el temps i de la mort que es descompon amb ell. Cherepaka representa també la tensió que habita en l’ésser humà entre la seva cerca d’eternitat (una closca immortal) i la mortalitat de la seva carn animal.
Concebut com un quadre escènic, aquest assaig tracta de desconstruir l’espectacularitat de la contorsió amb la finalitat de fer d’aquest llenguatge acrobàtic un llenguatge del cos, una matèria per a representar, una escriptura que s’inspira en quadres de Francis Bacon per a treballar la “lògica de la sensació” (Deleuze).
Cherepaka cerca estimular l’imaginari de l’espectador gràcies a una escriptura escènica basada en una reinterpretació de la tècnica de la contorsió.
Com ja ha fet amb gairebé totes les especialitats circenses, el circ contemporani també va dotant de nous sentits i noves dimensions el contorsionisme, una especialitat acrobàtica que massa sovint s’ha considerat pròxima als fenòmens de fira. El contorsionisme contemporani busca trencar els codis del número en què s’exhibeixen unes condicions físiques particulars, i posar aquestes condicions al servei d’una creació artística.
En tenim un exemple paradigmàtic en el solo Cherepaka, que la contorsionista quebequesa Andreane Leclerc va presentar ahir al Mercat de les Flors i que torna a exhibir avui en segona i última sessió. Amb Leclerc, el contorsionisme entra en el riquíssim, fèrtil territori de l’art abstracte (si em permeten la limitació inherent a l’etiqueta). Andrean Leclerc descompon absolutament els codis expressius del contorsionisme per crear un llenguatge comunicatiu basat en una abstracció personal, genuïna, sense trampes ni efectismes.
Segons que revela ella mateixa, aquest muntatge parteix de dues línies: d’una banda, la dualitat entre la permanència (eterna?) de la closca d’una tortuga i la impermanència del cos d’aquest animal després de mort; i, de l’altra, la suggestió de l’univers de Francis Bacon.
Leclerc se situa (i ens situa), doncs, en un terreny experimental en què les seves capacitats intuïtives, creatives i interpretatives seran les eines per convertir la seva tècnica corporal en un complex entramat d’emocions que, per poc disposat que hi estigui l’espectador, el durà a territoris sensibles molt poc transitats pel circ –fins i tot molt poc transitats pel circ contemporani.
Cherepaka és un espectacle (o una vivència?) hipnòtic, profund, dramàtic, d’un dramatisme que ens endinsa en alguna cosa similar a una lluita per la supervivència. La despullada sinceritat de Leclerc, l’estricta sobrietat de la posada en escena i una atmosfera lumínica i sonora talment emanades pel cos de l’artista, fan que el públic, clavat a la cadira, respiri amb ella i amb ella fregui el desesper.
Andrean Leclerc parteix de Bacon, però a mi personalment em va situar en una dimensió Rothko passada per Bill Viola. Sé que la comparació és molt tosca, però és una manera d’explicar-me per a aquelles persones que no tinguin la sort i el privilegi d’assistir avui a aquest enorme acte creatiu. Al meu entendre, Cherepaka és una fita importantíssima en els nous camins de les arts escèniques. Per poc que puguin, vagin avui al Mercat de les Flors. En sortiran marcats per sempre.
Ah! I, sobretot, llegeixin el magnífic text amb què Roberto Fratini enriqueix el programa de mà. Tot un luxe.