Cleòpatra

informació obra



Intèrprets:
Anna Azcona, Clàudia Benito, Manel Sans
Composició musical:
Gato-Gang Wolf Lightin
Escenografia:
Jose Novoa
Vestuari:
Jose Novoa
Il·luminació:
Raimon Rius, David Castelló
So:
Mar Orfila
Caracterització:
Paula Ayuso
Coreografia:
Oriol Pla
Producció:
Teatre Lliure, La Brutal
Autor:
Jan Vilanova
Direcció:
Pau Roca
Sinopsi:

Dylan, després de viure quinze anys en una Babilònia de pecat i corrupció, torna a Barcelona per intentar retrobar-se amb els seus orígens i esperant desintoxicar-se de la seva afició al sexe de pagament i a la coca. Acaba llogant una habitació a dues passes d’aquí mateix, al Poble Sec, al passeig de la Puríssima Concepció, a casa d’una dona peculiar, la Isabel. Ella rebrà en breu la visita inesperada de la filla que no va poder cuidar mai, la Paola, que porta una bossa Kipsta carregada de problemes.

Mima Riera, finalista en la categoria d'actriu de repartiment, juntament la seva intervenció a Mammón. Premis de la Crítica 2015

Manuel Sans, finalista en la categoria d'actor de repartiment (per la trilogia Tot pels diners). Premis de la Crítica 2015


Crítica: Cleòpatra

17/05/2015

Imprescindible Cleòpatra

per Maite Guisado

Possiblement el panorama escènic és abundós de propostes riques i interessants. Qui ho sap? No tenen pràcticament visibilitat. Ens arriben notícies de companyies que treballen moltíssim fora, com l'Agrupación Señor Serrano, enguany Lleó d'Argent a la Biennal de Venècia, la Veronal, que ara anirà al festival de Nàpols, i tants altres. Però a la ciutat de Barcelona i per extensió a la resta de teatres catalans (que sovint són rèpliques de la cartellera barcelonina), no se sol veure gaire res que surti de la soporífera convenció.
Feta aquesta reflexió d'entrada, només per dir que el teatre públic hauria de donar tranquil·la cabuda al teatre de creació, considerar-lo una inversió en un valor a l'alça, passem del pla negatiu al positiu.
Em va fer feliç veure CLEÒPATRA d'Ivan Morales a l'Espai Lliure del Teatre Lliure de Barcelona. Vaig sentir esperança, però sobretot vaig flipar.
Quina excel·lent narrativa, quin llenguatge tan personal i efectiu per explicar un entramat d'històries!  Els episodis que s'expliquen tenen ganxo, són bons i a més revelen que al darrere hi ha un treball de documentació fet a consciència. I sobre tot hi ha cor, hi ha sang, vida.
El públic riu, perquè hi ha molt d'humor, però també es debat entre el riure i la llàgrima en escenes que són al limit del patetisme, d'una certa cruor.  Vibra i s'emociona. Hi ha una veritat que commou. I és efectiva perquè no és naturalista. Morales ha destil·lat la realitat que volia explicar, situada al Poble Sec, afegint-hi a més el seu imaginari. Toca l'ànima de l'espectador amb uns personatges perfectamente construïts, uns perdedors d'allò més dignes, amb totes les seves contradiccions, que es guanyen de seguida la nostra empatia, sobretot ens desperten pura tendresa. Un món fràgil i dur on perviu l’esperança.
Excepcional l'actor Manel Sans (que és el prota de tota la trilogia Tot pels diners, de la qual CLEÒPATRA és el segon episodi). Troba adequadament tots els tons que li toquen. Sap ser primer neutre, després còmplice, cada cop més sospitós i paralel·lament més tendre.
Anna Azcona, actriu consagradíssima, plau veure-la vessant veritat, hiperactiva com correspon al paper, activa socialment, capdavantera de les Putes Indignades, dolguda com a mare que no ha excercit pel rebuig de ses germanes i volent recuperar la filla, sempre amb distància prudencial.
Clàudia Benito té fusta. La vam veure a Com dir-ho?,  de Josep M Benet i Jornet, un duet amb Jordi Boixaderas, amb direcció de Xavier Albertí. Guanyarà molt quan sàpiga trobar la seva personalitat, la seva veu i es desempalllegui d’alguns lleus tons del xava barceloní.

Conegut de ben jove com a actor, els darrers treballs d’Ivan Morales com a autor i director, amb la seva companyia Prisamata, han obtingut indiscutible ressò: Sé de un lugar i Jo mai. Amb Cleòpatra confirma que és una veu indispensable i que té molt a dir.

Cleòpatra segueix el fil de Mammon, de Nao Abet i Marcel Tomás, que va obrir la la trilogia Tot pels diners, i en prendre el relleu L’onzena plaga de Victoria Szpunberg. Totes amb Dylan Bravo (Manel Sans) com a personatge central.

Seria bona idea fer una marató per veure totes tres obres d’una tirada. Us deixo aquí el reportatge del meu company Salvador Rich:



Trivial