Possiblement el panorama escènic és abundós
de propostes riques i interessants. Qui ho sap? No tenen pràcticament
visibilitat. Ens arriben notícies de companyies que treballen moltíssim fora,
com l'Agrupación Señor Serrano, enguany Lleó d'Argent a la Biennal de Venècia,
la Veronal, que ara anirà al festival de Nàpols, i tants altres. Però a la
ciutat de Barcelona i per extensió a la resta de teatres catalans (que sovint
són rèpliques de la cartellera barcelonina), no se sol veure gaire res que
surti de la soporífera convenció.
Feta aquesta reflexió d'entrada, només per dir
que el teatre públic hauria de donar tranquil·la cabuda al teatre de creació,
considerar-lo una inversió en un valor a l'alça, passem del pla negatiu al
positiu.
Em va fer feliç veure CLEÒPATRA d'Ivan Morales a
l'Espai Lliure del Teatre Lliure de Barcelona. Vaig sentir esperança, però
sobretot vaig flipar.
Quina excel·lent narrativa, quin llenguatge tan
personal i efectiu per explicar un entramat d'històries! Els
episodis que s'expliquen tenen ganxo, són bons i a més revelen que al darrere
hi ha un treball de documentació fet a consciència. I sobre tot hi ha cor, hi
ha sang, vida.
El públic riu, perquè hi ha molt d'humor, però
també es debat entre el riure i la llàgrima en escenes que són al limit del
patetisme, d'una certa cruor. Vibra i s'emociona. Hi ha una veritat que
commou. I és efectiva perquè no és naturalista. Morales ha destil·lat la
realitat que volia explicar, situada al Poble Sec, afegint-hi a més el seu imaginari.
Toca l'ànima de l'espectador amb uns personatges perfectamente construïts, uns
perdedors d'allò més dignes, amb totes les seves contradiccions, que es guanyen
de seguida la nostra empatia, sobretot ens desperten pura tendresa. Un món
fràgil i dur on perviu l’esperança.
Excepcional l'actor Manel Sans (que és el prota
de tota la trilogia Tot pels diners, de la qual CLEÒPATRA és el segon
episodi). Troba adequadament tots els tons que li toquen. Sap ser primer
neutre, després còmplice, cada cop més sospitós i paralel·lament més tendre.
Anna Azcona, actriu consagradíssima, plau
veure-la vessant veritat, hiperactiva com correspon al paper, activa
socialment, capdavantera de les Putes Indignades, dolguda com a mare que
no ha excercit pel rebuig de ses germanes i volent recuperar la filla, sempre
amb distància prudencial.
Clàudia Benito té fusta. La vam veure a Com
dir-ho?, de Josep M Benet i Jornet, un duet amb Jordi Boixaderas, amb
direcció de Xavier Albertí. Guanyarà molt quan sàpiga trobar la seva
personalitat, la seva veu i es desempalllegui d’alguns lleus tons del xava
barceloní.
Conegut de ben jove com a actor, els darrers
treballs d’Ivan Morales com a autor i director, amb la seva companyia
Prisamata, han obtingut indiscutible ressò: Sé de un lugar i Jo mai.
Amb Cleòpatra confirma que és una veu indispensable i que té molt a
dir.
Cleòpatra segueix el fil de Mammon, de Nao Abet i Marcel
Tomás, que va obrir la la trilogia Tot pels diners, i en prendre el
relleu L’onzena plaga de Victoria Szpunberg. Totes amb Dylan Bravo
(Manel Sans) com a personatge central.
Seria bona idea fer una marató per veure
totes tres obres d’una tirada. Us deixo aquí el reportatge del meu company Salvador Rich:
