Dylan, després de viure quinze anys en una Babilònia de pecat i corrupció, torna a Barcelona per intentar retrobar-se amb els seus orígens i esperant desintoxicar-se de la seva afició al sexe de pagament i a la coca. Acaba llogant una habitació a dues passes d’aquí mateix, al Poble Sec, al passeig de la Puríssima Concepció, a casa d’una dona peculiar, la Isabel. Ella rebrà en breu la visita inesperada de la filla que no va poder cuidar mai, la Paola, que porta una bossa Kipsta carregada de problemes.
Mima Riera, finalista en la categoria d'actriu de repartiment, juntament la seva intervenció a Mammón. Premis de la Crítica 2015
És una comèdia dramàtica que ho té tot. Per una banda, remet al conte, a les imatges, a un món de sensacions que connecten fàcilment amb referents de l'espectador. Per una altra, la interpretació és acurada, prou continguda, i que deixa al públic amb ganes de més cabaret, més cançó de "karaoke". Però és que la peça també apunta (sense fer-se pesat) en les contradiccions del barri del Poble-sec. Com podria ser de qualsevol lloc del món. Té sentit el cost d'un fanal intel·ligent? No hi ha altres prioritats més urgents? És una bogeria que l'Ajuntament reguli la prostitució finançant-los un pis públic per al col·lectiu que malvivia per les cantonades del carrer Sant Ramon?
Manel Sans segueix sent aquell Dylan Bravo de "Mammón". El que passa és que ara s'ha jurat que vol fer vida sana i allunyar-se de drogues, de sexe i joc. El destí li juga una mala passada i ell s'enamora a la vegada que troba una oportunitat que només saben jugar-la els que han perdut els diners tants cops. Sans deambula com un Jesucrist que evita el pecat i mira de donar llum a la noia (Clàudia Benito segueix donant nous colors d'interpretació a l'escena, amb una ingènua tendresa maltractada), mentre aguanta pacient el xàfec de la mare (Anna Azcona brillant cínica i divertida i la més utòpica de la colla). Però manté la seva aura de pinxo amb el seu accent mexicà que escup entre dents o el seu italià que aspira com el fum del tabac. Genial.
L'únic però que deixa "Cleòpatra" és la seva vinculació amb el cicle "Tot pels diners". Perquè la reflexió sobre el diner negre o sobre la perversitat del sistema econòmic capitalista dóna poc joc a la trama. Possiblement, millor que sigui així. Ivan Morales deia que era una obra d'un cert final dolç. Efectivament, té una textura similar al seu "Sé de un lugar", evitant la violència del "Jo mai" i, fins i tot l'Apocalipsi terrorífic d'"Els desgraciats".
El públic marxa somrient després d'escoltar un conte (amb elements extrets de la realitat) molt trist. Per dins, en direcció al metro, aquella sensació d'alegria es va tenyint d'amarga. És un thriller controvertit. Dylan després de conèixer un amor i viure'n un altre, es queda com a treballador municipal encarregat d'eliminar les plagues de rates. així dóna peu a "L'Onzena plaga", la darrera entrega.