No deu ser cap casualitat que la primera obra d’Ivan Morales , l’estupenda
“Sé de un lugar”, li robés el títol a una cançó de Triana per parlar-nos amb
emoció i humor de la dificultat de trobar un lloc on sentir-se a gust i
compartir en parella , mentre ens parlava també dels llocs que es disfressen de
refugis per acabar convertint-se en realitat en una mena de presons voluntàries
en les quals amagar les pròpies inseguretats i fracassos. Després van arribar
aquells altres “Els desgraciats” teòricament inventats per Margarida
Trosdegínjol en què la carpa d’un circ ronyós esdevenia alhora aixopluc insegur
d’una parella de pallassos que necessitaven
de l’aplaudiment d’un públic invisible per sentir que encara tenien una mena de llar en la qual romandre. I més
tard, ens vam trobar als joves de “Jo mai”, transformant les quatre parets d’un
bar tronat de barri en la cosa més semblant a un domicili familiar capaç
d’oferir la seguretat que els seus propis domicilis més o menys familiars no
els hi oferia.
Arribats a aquest punt i al segon lliurament
de la trilogia “Tot pels diners” potser cal començar a pensar que el teatre de
Morales va sempre d’això, de persones que de forma més o menys desesperada ,
amb més o menys humor, i sovint sense poder lliurar-se del tot d’aquella
agressivitat a flor de pell que ens amenaça des de totes les cantonades ( de
vegades, des de el nostre propi interior), busquen com sigui un lloc que els
faci creure a resguard tant dels perills de l’exterior, com dels d’aquest
interior que porten dins seu.
Després d’haver-se desfasat d’allò més pels
casinos de Las Vegas des de fa masses anys, Dylan Bravo, el fil conductor
d’aquesta trilogia que , pel que portem vist, es pot mostrar alhora tan
diferent des de un punt de vista estilístic com absolutament coherent des del
punt de vista de la seva estructura interior, ha trobat en un piset del Poble
Sec el seu anhelat refugi sense lloc per a les utopies ni les il·lusions
excessives. I l’ha trobat al costat d’una Cleòpatra que , a falta de poder
haver-se erigit en veritable reina del Nil, aspira com a mínim a poder haver
sigut la reina inqüestionable de la seva pròpia vida i del seu propi cos: si
una reina decideix prostituir-se per decisió personal, qui ningú vingui a
intentar “salvar-la” ni a voler fer-la sentir com si fos una víctima propiciatòria!
Però ja se sap que les persones com Dylan ( i
fons i tot les que no s’assemblen gens a ell), per molt que intentin
enganyar-se , necessiten de molt poc per a que una trucada o una visita
inesperada les faci remoure vells anhels i passions, i les faci tornar a
apostar fort per la fantasia que ha demostrat una i altra vegada no conduir-les
a cap altra lloc que no sigui el de la frustració. La reina egípcia del Poble
Sec té una filla, ella mateixa
condemnada a creure’s que ha trobat aixopluc emocional allà on probablement no
ha trobat altra cosa que manipulació emocional d’alt risc. I quan aquesta filla
truca a la porta del trist palau a punt d’enderroc on viu la reina mare, i ho
fa a sobre carregada amb una borsa d’aquelles que et pot fer caure en el parany
de trobar-te a les portes del paradís, no hi Dylan capaç de resistir alhora la
trucada de les velles passions que tornen a fer rum rum encara que no sigui Ada Colau qui les
desperti, i dels vells vicis/ vells somnis que s’han de celebrar amb una bona
cerveseta. Morales, en complicitat total amb el seu afinadíssim trio
d’intèrprets, ha creat una peça potent, emotiva, divertida, i fins i to
tangencialment social sense caure mai en les temptacions del didactisme social
de pa sucat amb oli que ens assalta
massa sovint . I ens ha vingut a demostrar que Dylan és en el fons l’últim
romàntic reconegut del nostre teatre recent; encara que ni les seves acctituds,
ni els seus antics costums sempre a punt de tornar a reflotar, ni el seu
aspecte, ni la seva tendència a barrejar el bon pernil amb mal suc de taronja
probablement amb poca taronja de per mig, en tinguin res de romàntic. Però com
no han de ser romàntics, un personatge i un autor que fan servir la música de “Els 400 cops” com a banda
sonora de la seva vida? No us ho perdeu.
