“Aquesta obra no parla pas d’Àfrica i dels negres, no tracta del neocolonialisme ni de la qüestió racial. No adverteix sobre res. Parla simplement d’un lloc del món. Ens trobem de vegades llocs que son , no dic pas una reproducció del món sencer, però sí una mena de metàfora de la vida, o de determinats aspectes de la vida, o d’alguna cosa que em sembla greu i evident”. Això és el que deia Bernard- Marie Koltès sobre la seva ja magnífic segona obra. I certament, les paraules de l’autor conviden a apropar-se al text amb una mirada diferent a la que tindríem si ens quedéssim en la seva superfície. I conviden alhora a ser rebatudes des de l’evidència que aquest text, també parla d’Àfrica i dels negres. O per ser més precisos, de totes les Àfriques que configuren el nostre paisatge existencial, i de tots els negres de qualsevol raça que les habiten. En aquest sentit, Koltès està ja dibuixant aquí un territori que anticipa el d’aquella anònima ciutat nocturna i plujosa en la qual un estranger de procedència indefinida s’apropa a un desconegut intentant que l’escolti (“La nit just abans dels boscos”) , i aquelles arquitectures marginals en les quals un “dealer” que mai no sabrem quina mercaderia ofereix, tempta a un client que no sabem què està buscant exactament per aquest indret ( “ En la solitud dels camps de cotó”).
En qualsevol cas, Roberto Romei ho vol deixar molt clar: “Àfrica és aquí, Àfrica som nosaltres. Els culpables del que és ara Àfrica, amb totes les seves crisis i misèries, som nosaltres. Nosaltres som els gossos que borden i estan allí per protegir l’Edèn occidental”. El cert és que en aquest fosc paisatge d’aspecte africà, ens hi trobem dos grups de persones separats per un filat, i per l’atenta vigilància dels guardes encarregats de mantenir una aparença d’ordre en tan perillosament desordenat espai. D’una banda, està el vell capatàs que rebutja l’ús de la força mentre apel·la a fer ús d’unes paraules que, evidentment, no fan altra cosa que intentar encobrir allò que no ha de ser revelat. I està la jove promesa d’aquest vell capatàs, arribada des d’una metròpoli de la qual sembla haver escapat amb l’esperança de trobar seguretat econòmica i fugir de inconcrets fantasmes personals. I el jove subaltern amb ganes – ell sí- de marcar territori fent ús de la violència, i deixant pel camí algun negre cadàver. Un cadàver com aquest que reclama amb ànima d’Antígona el negre situat a l’altra banda del filat: la seva simple presència i la seva exigència verbal, semblen capaces de desestabilitzar el fràgil equilibri de la ja força desestabilitzada petita comunitat situada a l’altre costat. Un fràgil equilibri que el ben interpretat muntatge de Roberto Romei perfila de forma precisa, però també amb un excés de contenció. Romei no acaba de visualitzar la sensació de perill permanent i la tensió emocional continguda en el text de Koltès. I substitueix la força que haurien de transmetre els monòlegs oferts en directe per uns enregistraments que creen distancies innecessàries. Tot i així, la seva proposta està prou sòlidament construïda com per permetre’t endinsar-te en les complexitats d’una obra poderosa.
