Ho diu el Dani, gairebé a l’inici d’aquesta excel·lent comèdia agredolça no exempta dels seus puntuals apunts dramàtics : a ell, el radar, aquella mena de radar que a moltes persones els hi permet detectar de seguida si algú altre els hi està enviant senyals que conviden a l’apropament, no li acostuma a funcionar mai massa. Tot i que a mesura que anem coneixent una mica més al Dani, entendrem que , en realitat, el problema no és que el radar no li funcioni: el problema rau més aviat en el fet que no el vol tenir activat, perquè les inseguretats derivades de la seva situació personal, el porten a descartat senyals que podrien implicar segons quina mena d’embolics emocionals.
Però en el cas de la Laura, l’excusa del radar no funciona gens ni mica. La Laura ja no pot ser més clara. A la Laura, el Dani – un convidat imprevist i desconegut que s’ha presentat a la festa d’inauguració de la seva nova llar- , li agrada d’allò més. Les miradetes que li ha enviat mentre el pis estava ple de gom a gom, ja ho deixaven ben clar, i les miradetes amb les quals responia el Dani, semblaven anar en la mateixa direcció. Doncs ara la festa ja s’ha acabat, ell s’ha quedat sol amb ella al pis, i ella ha passat del reclam visual a la demanda verbal: au va, t’animes o no t’animes?
Per prendre la decisió, ni ells ni nosaltres , els espectadors que ens ho mirem tot des de fora, no disposem de tota la nit. Però sí d’uns aproximadament cent minuts de representació teatral molt ben aprofitats . I cal dir que un dels grans mèrits tant del text, com del ritme que la direcció de Pau Carrió li imprimeix a aquest text (més difícil de representar del que la seva aparent lleugeresa podria fer creure), és el de transmetre-li una credibilitat absoluta a l’evolució que segueixen aquests dos personatges al llarg d’aquests aproximadament cent minuts. Allò que passa a partir del moment en el qual s’inicia l’obra i ens trobem davant el que sembla un moment de tensió sexual no resolta que podria resoldre’s d’aquí no res , implica un balanceig dramatúrgic en el qual hi tenen cabuda els llargs silencis amb somriures indecisos de per mig. I les confessions personals que resituen la imatge inicial que el Dani i la Laura hagin pogut treure l’un de l’altra i la imatge que nosaltres ens hàgim pogut fer d’ells. I l’esclat coreogràfic que allibera el cos en dansa i convida a que el cos més proper s’alliberi també una mica. Fins i tot i tenen cabuda els moments en els quals posar-te a recollir el desordre post festa, sembla la millor manera de prendre’s un respir, abans de fer o de dir segons quines coses que poden portar a prendre decisions més transcendents que aquelles que tenen a veure amb una tensió sexual encara no resolta.
Som davant de dos essers més o menys ferits, i més o menys condemnats a una soledat més o menys voluntària. Dues persones que contemplen com els quaranta “tacos” s’apropen perillosament sense que la seva vida hagi assolit aquell grau de realització i assentament personal sobre el qual segurament especulaven quan encara eren massa joves com per a reconèixer “que la vida iba en serio”, com diria el gran Gil de Biedma. Dues persones que comencen a plantejar-se ara ja sí ben seriosament allò de les últimes oportunitats . I que en els moments baixos de caiguda en picat cap a la “depre” , fins i tot poden arribar a sospitar que ja han perdut alguna d’aquestes últimes oportunitats. Dos personatges, d’altra banda, perfectament recognoscibles . Fins i tot encara que no coneguem personalment a ningú que sigui com ells, sabem perfectament que formen part de la nostra quotidianitat , i del paisatge urbà de ciutats com el Londres en el qual té lloc l’acció de l’original, o com la Barcelona en la qual es situa aquesta adaptació que de tant en tant , li pica l’ullet a les referències locals.
Naturalment, per a que la credibilitat del balanceig emocional al quals es lliuren aquest dos t’arribi de debò, resulta imprescindible comptar amb la complicitat d’un actor i d’una actriu capaços de fer-te arribar des de la primera mirada que es dirigeixen, la molta química que es transmeten mútuament. I qui pot dubtar ,que entre David Verdaguer i Mar Ulldemolins, aquesta química funciona de forma fulminant? Tots dos, ens ofereixen dues interpretacions estupendament modulades. Tots dos deixen a la vista de forma perfectament modulada la vulnerabilitat dels seus personatges : ella, amagant-la de vegades darrera esclats de personalitat aclaparadora ; ell – magnífic- , deixant-la tota l’estona en evidència darrera el mig somriure i el gest dubitatiu i indecís. I, ben conduits per Carrió, tots dos saben com explorar els subtils vaivens brillantment reflectits a l’obra de David Eldridge.
