El fred que es cola pels llençols diu que arriba el principi de curs i, amb ell, aquella mena de cuquet que es remou per l'estómac davant de les petites coses de cada dia que es tornen a aliniar. No hi ha una raó còsmica coneguda perquè això succeeixi. Però cada "començar" és així. Sigui una nova etapa escolar, laboral, o bé una nova relació de parella. La gràcia de la posada en escena d'aquest text de David Eldridge, traduït i dirigit per Pau Carrió és mostrar com el tap sempre sura, per molta aigua que li caigui a sobre, quan el medi torna a una calma estranya. El Dani i la Laura (la Lau), interpretats amb molta delicadesa per David Verdaguer i Mar Ulldemolins, són nàufrags de la seva soledat, de les seves motxilles de dolor i, amb la prudència de no voler prendre mal de nou, es plantegen si s'atreveixen a arrencar de nou. Una trama repetidíssima en novel·les romàntiques i en teatre íntim, sí, però que l'estranyesa dels dos cossos, sempre a distància, com vigilant-se i deixant-se enamorar, manté l'espectativa de si s'hi atreviran. Les pauses llargues són precioses perquè el silenci entre els dos personatges ocupa la platea que es manté atenta i evita despistar-se de res. Tot és petit, conegut (o imaginat) en certa manera però hi ha el desig que es reconciliin aquestes dues ànimes amb la vida. La conversa intrascendent dona pas a grans confessions amb una persona desconeguda. Hi ha una vibració estranya que permet fer aquest viatge perquè s'escolten fins a l'ànima i es reconeixen com dues gotes d'aigua, que han navegat per oceans ben diferents.
Com el Wa-yeah dels Antonia Font mentre la lletra sona petita i senzilla, la música va aixecant volada estratosfèrica a cop de guitarra elèctrica i del contratemps. Laura la balla, per fi, aixecant els genolls i somrient, com una adolescent un dissabte per la tarda sola a la seva habitació. Però està davant del David, que acaba de conèixer en la seva festa de 40 anys i que, queda palplantat a la columna de ferro colat, incapaç que les cames responguin el que batega el seu cor. Només al final de la cançó, prova de perseguir el moviment de la bateria (ni tant sols s'atreveix al recurs de fer de robot del vídeo...) que sembla que trenqui alguna cosa enganxada de fa molt de temps. La mare, l'àvia i la Nora són els tres vèrtex de la seva vida ensopida i ofegada. Inexpert, trenca el tap quan vol convidar Laura a un vi blanc. Personatges patètics, tots dos, brillen l'un per a l'altre, i sí, diuen que els Antonia Font recomençaran amb un concert al Primavera Sound del 2022. Podria ser un miratge o la fi de la soledat, les ganes de trucar-se per telèfon sense una raó aparent, de passejar abraçats els diumenges a la tarda pel Parc de la Ciutadella i de saber-se vençuts sense la cuirassa de dona valenta i emprenedora o d'home ensopit que s'escriu amb la iaia per Facebook i que es distreu fent match pel tinder.
És el públic que decideix què vol que passi el diumenge al matí (i la setmana següent i l'altra i l'altra...) d'aquests dos personatges romàntics i ferits. Que decideix si supera el Bed & breakfast que canten, amb humor negre, els Amics de les Arts. Per això aplaudeix amb ganes, al final. Que no es altra cosa que el començar de nou, cada dia. Si l'aigua es calma, el tap torna a la superfície com un submarí que ha estat massa temps embarrancat al fons. I accepta el repte de ballar amb l'entrada de nous corrents marins. D'emprendre l'aventura confiant que sempre trobi el port. O, per contra, la insensibilitat aconseguida a força d'escapar-se de l'amor el convidarà a fugir amb un taxi cap al seu dolor perquè un cor trencat ja mai més pot tornar a bategar. Aquest són els dos mars dels llops solitaris de l'escena. Mitja vida consumida i l'altra protegida amb la nevera al costat del ioghurt a punt de caducar. El final és tant obert com pensi la platea, però s'intueix una llarga temporada de gira i èxit de públic, ja des de la segona setmana de funcions a la Villarroel. La peripècia del Dani i la Lau enamora al públic.
