Més que un concurs de talents dolents, que és el que promet el títol, aquest nou espectacle de José y sus Hermanas és una suggerent performance teatral inclassificable de bon talent. La companyia ha aparcat per a una millor ocasió les projeccions de vídeo que va experimentar a «Explore el jardín de los Cárpatos» i ha posat tota la carn a la graella, mai més ben dit, ni que la carn, en una de les accions del muntatge més sonades sigui uns espectaculars músculs i unes espectaculars pitreres de silicona que transformen tota la troupe en cinc exemplars humanoides de culturisme.
Aquest és el quart espectacle de la companyia que va arrencar amb èxit fa cinc anys i es va donar a conèixer a l'escenari del Tantarantana. Els espectadors recordaran els espectacles «Los bancos regalan sandwicheras y chorizos», «Arma de construcción masiva» i l'esmentat «El jardín de los Cárpatos».
A l'actual «Concurso de malos talentos», l'experimentació continua i el trencament de totes les barreres possibles, també. Combinat, amb referències teatrals clàssiques i fins i tot allunyades en el temps. Fora pantalles, les pantalles són mortes, visca els telons! Fora guitarres electròniques, morin les guitarres electròniques, visca la gralla! Fora tablets, mòbils i lectors digitals. Mortes les tablets, els mòbils i els lectors digitals, visca el llibre de paper... i si el llibre fa foc i treu fum, quan parla de García Lorca, encara més.
És aquest trencament el que fa que cada proposta de José y sus Hermanas sigui rebuda amb les expectatives de trobar-hi alguna sorpresa. Aquí, la sorpresa és l'excés físic de cadascuna de les quatre actrius i de l'actor que configuren el repartiment. La suor, tal com sona, no és una metàfora a «Concurso de malos talentos» sinó una realitat. L'encapsulament dels cossos dins de les silicones culturistes és un risc fins i tot per a la circulació respiratòria. Si es vol fer teatre del bo, com diuen tots cinc, cal suar també de debò.
Entremig hi ha reflexió, esclar. I en això sí que no abandonen la tesi dels seus primers espectacles. La reflexió de «Concurso de malos talentos» és la xacra de la precarietat laboral, la crisi del sistema convencional: néixer, créixer, estudiar, treballar, trobar parella, tenir fills, formar família i envellir. El seu discurs —en clau diglòssica que es justifica com a bilingüe— clava l'agulló directe a la generació que bascula entre la vintena i la trentena i pica l'ullet als de més amunt quan ridiculitza els valors anomenats emergents que passen dels quaranta. Diuen que s'han basat en referències clàssiques: Federico... ¿quin Federico?, ah!, García Lorca. El Samuel... ¿qui és el Samuel..?, el Beckett, ah!, i alguns altres que no són tan evidents ni en el discurs ni en la trama.
L'acció té lloc en un pretès centre de baix rendiment. Un gran rètol de neó presideix l'escenari i ho indica. Atenció al rètol perquè, al final, un grafit en canviarà el sentit per Centre de Pur Sentiment. No dic res que no es vegi venir.
Després d'una introducció de teatre pur davant de teló que en algun moment no necessita paraules i en té prou amb esgarips, esbufecs o xiulets, els espectadors queden avisats: fer “teatre del bo” no vol dir fer segons quin teatre que s'ha vist sempre.
Després hi ha la desfilada de penons blancs —¿potser una cinquantena?— que s'estenen a l'escenari amb lemes escrits en cadascuna de les banderoles sobre les inquietuds socials més actuals i sempre a ritme marcial d'himnes legionaris —corneta i tambors—, d'aquells que acompanyen amb fervor els passos de Setmana Santa i els crucifixos del Sant Crist. Un paracaigudes també blanc infla l'escenari. Abans, però, un solo ben guanyat a pols de gralla —interpretat per l'actriu Glòria Ribera— ha deixat clar que la música no té fronteres i fins i tot amanseix els mals esperits.
Tot plegat, s'encamina cap a l'esclat final que —avís per als espectadors de poca fe per les performances—, és un final musical i posa la pell de gallina en la veu de la mateixa actriu de la gralla, Glòria Ribera, i una lletra que els espectadors han trobat abans reproduïda en un fulletó deixat al seient: «Que ardan mis cosas al viento, / que ardan con mis ilusiones. / Ponedle colores al humo, / a la luz y los telones. / Que ardan mis cosas al viento». I al final ho rebla com una copla que agafa aires de tristesa: «Lo nuestro es puro sentimiento. / Lo nuestro es de Fiesta Mayor. / Seremos unas mamarrachas. / Podemos hacerlo peor. / Lo nuestro es puro sentimiento.»
Que l'espectacle acabi amb aquesta perla musical no és per atzar. Una de les integrants de la companyia, l'actriu Glòria Ribera, la protagonista de la gralla, és nascuda fa vint-i-vuit anys a Guissona —el seu dialecte de la Segarra no enganya—, té formació de cant clàssic i violoncel i treballa en la revisió i recuperació de la cançó d'avantguarda dels anys vint del segle passat. A José y sus Hermanas, l'eclecticisme de gèneres no els espanta ni els frena. I espectacles com aquest en són una bona mostra. (...)
