José y sus Hermanas estan desbrossant el camí per a les companyies d'artistes que freguen els 30 anys. Se saben afortunades perquè han tingut, pràcticament, totes les oportunitats disponibles al seu abast. Però alhora van reconeixent que els ideals al triomf absolut és una utopia-Rosalía. Ara, a Concurso de malos talentos, segueixen buscant-se com referenciar-se més còmodament: per exemple, han eliminat el desplegament de cinema live d'Explore el jardín de los Cárpatos i també es distancien de les referències històriques (Arma de construcción masiva). Volen parlar del seu present, que hauria de ser espectacular i satisfactori i continua sent precari i carregat de dubtes. Per això, en aquest muntatge, s'aturen, tiren de focos zenitals i fan tot una llista de futurs que no saben si els ompliran, ni tant sols si hi podran accedir. S'aturen, reconeixen que cal anar baixant les expectatives per ser més feliços i executen una coreografia bestial, de concert massmedia amb el patetisme d'uns pectorals musculats. Si al primer muntatge, escrivien els seus eslogans amb cartrons trets dels contenidors, ara tenen ues banderes que recorden els domassos de les processons, de les corals d'ateneus amb les cites que es dialoguen, o no, que esquitxen els Tiktoks, els Instagrams, i els wtssps generacionals.
La companyia demostra, des d'una nova indefinició en les formes, un excel·lent domini de la pausa. És un joc teatral molt ben executat, carregat d'intuïció. Equilibrat entre les cinc components. Amb moltes més capes de la que, aparentment, es veu. En aquest aiguabarreig respiren un bilingüisme estructural, una hibridació natural, gens forçada. Que fa riure amb l'esclat de la gralla i que diverteix amb el repic militar amb cornetes (i no podria ser una processó de Setmana Santa que en comptes dels pasos, hi ha els lemes?: Cadascú passeja el que creu...). Hi ha més antagònics que protagònics en cada escena: la rèplica sempre té tornada com un eco al Gran Canó del Colorado (o al congost de Despeñaperros o a les coves de Collbató, és igual).
Acabada l'obra, després d'un ruixat d'estímuls amb paracaigudes inclòs, tota la família d'espectadors es pregunta què ha passat. No hi ha la veu única i implacable d'Angélica Liddell (Caridad, The Scarlet Letter); no hi ha la contundència de Romeo Castelluci (Bros) o de Jan Fabre (Belgian rules). Hi ha ressons de tot una mica en un carnaval desfassat, passat pel tamís de la copla i dels sintetitzadors. La confusió és l'adob de la creació i aquesta queda sembrada, i molt ben arrelada, tant entre els espectador més joves com en els més adults. Un altre mèrit revelador que es prodeuix gràcies a la seva capacitat de teixir subcapes i de presentar un treball compacte tot i que aparentment diuen que volen fer menys, que busquen el seu costat zen. Sense tant tiktok convencen més que Núria Guiu (Cyberexorcisme) o la lletjor provocadora de Juana Dolores (Massa diva per a un moviment assembleari). Ara que, probablement, totes juntes farien birres i riurien sense empipar-se conscients que es mouen en terrenys paral·lels.
La companyia va tenir la mala sort d'encetar-la de ple en el seu primer treball de fi de curs (que va entrar de rebot al Tantarantana: Los bacos regalan sandwicheras y chorizos). i per això la pressió que pateixen sempre és elevadíssima. En canvi, altres companyies sorgides també de l'Institut del Teatre com els de La Calòrica, han tingut una llarga travessia en el desert que els ha permès bastir el seu llenguatge i ser, ara, una inqüestionable referència (Del Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I a De què parlem mentre no parlem...). José y Sus Hermanas estan buscant-se. Es maten a elles mateixes per tornar-se a regenerar com si fos una au fènix. Potser els hi convindia més presentar-se com José y sus huérfanas, perquè l'exercici de suïcidi artístic deu resultar esgotador. Vist des del públic, però, és un treball fèrtil, una companyia que no ensopeix, que lluny de bloquejar-se, interessa seguir-li la seva trajectòria.
