Fan ve en avisar-nos des d’un bon principi , per tal d’evitar reclamacions posteriors. Tant José com les seves germanes s’afanyen en deixar-nos les coses ben clares tot just iniciar-se la seva quarta aventura escènica, i advertir-nos que arribats a aquest punt, cal oblidar-se de totes les expectatives. A aquestes altures (quatre espectacles ja denoten certa veterania, per molta joventut que es respiri a la formació) la companyia ja sap que els espectadors i les espectadores som persones amb una descarada tendència a fer-nos il·lusions, i esperar que des de l’escenari ens ofereixin exercicis multidisciplinaris farcits d’espatarrants estímuls audiovisuals. O experimentació radical d’aquella que et sorprèn per la seva extrema originalitat. O reflexions ben articulades (tot i que tampoc queden excloses les reflexions articulades a cops de consigna ) sobre el món en el qual vivim i els buits existencials als quals en enfrontem . I si pot ser tot plegat, doncs encara millor!
Doncs aquest cop, cal començar per una bona dutxa d’aigua freda que ens faci perdre de vista les expectatives. Aquest cop ,que ningú no esperi trobar-se cap banc regalant sandvitxeres i xoriços mentre la troupe li dòna voltes a com de desinformada està la seva generació sobre el que va suposar el franquisme, com passava al seu primer espectacle-revelació. Ni tampoc, cap arma de manipuladora construcció massiva disfressada de sistema educatiu. Ni tampoc, un bon viatge turístic als Carpats estrictament virtual. Ja en hi ha prou d’anar sempre amb les expectatives mossegant-te els talons , mentre , alhora, ni quan intentes complir-les te’n lliures d’una precarietat que s’ha fet ja del tot sistemàtica ! Potser ha arribat també el moment de reivindicar en veu alta la llei del mínim esforç , de plantejar-te que ja en tens suficient amb anar tirant i fer una mica de gresca , de gaudir alhora del no fer res (gresca inclosa) sense carregar-te de culpabilitats, d’assumir que ni tu salvaràs el món, ni el món sembla disposat a salvar-te a tu. Així doncs, ha arribat també l’hora de començar un espectacle declarant públicament que aquest, no satisfarà cap de les vostres altes expectatives, espectadors i espectadores que formeu una massa anomenada públic a la qual , per cert, en Federico (ja sabeu de quin Federico parlo, no us feu els desentesos ) li va dedicar una obra que també aquí farà puntual acte de presència. Que no sigui dit que la companyia, quan s’ho proposa, no pot també deixar anar alguna cosa de Lorca o de Beckett, sense que això signifiqui (una altra expectativa frustrada) trobar-te a l’escenari quelcom semblant a un joc en el qual s’han implicat també els clàssics.
Tot i que , paradoxalment, pugui passar també que aquesta força divertida ( en la fraternitat josefiana l’humor sempre ha estat un element imprescindible) renuncia a les expectatives, sigui precisament aquell fragment de la proposta que et deixa amb les expectatives més altes. I que sigui també aquella escena que més bé sap visualitzar les intencions de l’espectacle. I és que una cosa és fer broma al voltant de les expectatives, i una altra de molt diferent és deixar de banda les intencions. Una cosa és dir en veu alta que aquí no trobaràs pas una proposta amb pretensions de donar testimoni de les inquietuds d’una generació ( si us plau; només ens faltaria això!) , i una altra de molt diferent és pretendre que aquests esquetxos encadenats no van carregats d’intencions amb substrat generacional, tot i que susceptibles de tenir també efectes intergeneracionals. Dit això, se’n desprèn també d’aquest fragment introductori que per plantar-li cara a un món que t’exigeix constantment que compleixis les seves expectatives sense comprometre’s per la seva banda a donar-te res a canvi, es necessita molta musculatura. I si tampoc tens ni esma ni temps ni pressupost per passar-te moltes hores al gimnàs i aspires a gaudir d’un cos de culturista al qual ningú tindria la gosadia de plantar-li cara, no pots fer altra cosa que recórrer a la disfressa de làtex, i posar-te a suar la cansalada dins d’ella. Les josefianes ho fan tot just finalitzada la seva inicial declaració d’intencions. I sens dubte, la seva musculatura artificial fa patxoca, quan s’aixeca un dels diversos telons que trobem en aquest escenari que s’ha lliurat a consciència d’afegits audiovisuals i altres recurrents elements tecnològics. Però, tot i que queda clar que mostrar el progressiu esgotament d’aquests cossos requereix el seu temps, l’escena ens mostra també ja ben clarament un dels principals problemes als quals s’enfronta la proposta: la dilatació excessiva d’allò que més aviat acaba semblant una forma un xic massa artificiosa d’allargar un temps mort. Quelcom que es repeteix quan arriba l’hora de presenciar una desfilada amb regust de processó que omple l’escenari de banderoles i més banderoles. Algunes d’elles , ben deutores de les més freqüentades lletres a les que ha donat origen el més popular pop ibèric o la més genuïna cançó espanyola. Totes elles, carregades lúdicament de metonímiques intencions. I encara falta que aquest “Centro de bajo rendimiento” en el qual ens trobem segons ens indica el gran cartell que penja damunt l’escenari, i en el qual té lloc l’inexistent concurs, es converteixi en quelcom semblant a un centre iogístic d’aquests que venen autoajuda posant-li bon rotllo fins i tot a allò que dona massa mal rotllo com per a perdonar-li la vida així com així. Tot , abans d’acabar amb un fi de festa que, malgrat la bona aportació musical de Glòria Robera, s’assembla més a una discreta festa de fi de curs (imagino que també en fan, als centres de baix rendiment) que a la “rave” desfermada que caldria esperar. Segurament, era aquesta la intenció. Però el problema és que , un cop eliminades les expectatives, també les intencions es queden una mica massa curtes. Llavors, el fragment inicial pot acabar semblant també una mica l’encobridor encert darrera del qual s’amaguen no solament les ganes de deixar a la vista el desconcert, sinó també, la impossibilitat de saber donar-li al conjunt una major coherència creativa . Malgrat les troballes puntuals , i malgrat les intencions desproveïdes d’expectatives, aquest concurs transmet una mica la sensació que a la companyia, li toca posar-se a pensar de quina forma vol canalitzar la seva creativitat, si vol evitar ancorar-se en una dinàmica que aquí, comença a donar mostres d’esgotament.
