Que la terra és plana és una evidència que salta a la vista i que hauria de reconèixer qualsevol persona amb dos dits de front , encara que només uns pocs valents terraplanistes tinguin el valor de dir-ho en veu alta. I que l’ésser humà mai no ha arribat a la lluna (que jo crec que deu ser també plana, encara que vista de lluny pugui produir un efecte òptic contrari) i totes les teòriques expedicions al nostre satèl·lit van estar en realitat filmades per Stanley Kubrick a un dels platós utilitzats pel rodatge de “2001. Una odissea de l’espai”, és una altra d’aquestes veritats que els poders de tota mena ens han intentat ocultar, per fer-nos creure que són encara més poderosos del que sembla. Però proclamar als quatre vents veritats com aquestes, no està a l’abast de tothom. Hi ha por, molta por. No tothom està preparat per fer com la Sònia, encarnada per Àurea Márquez amb la màscara de seguretat que requereixen aquestes coses. Si no vols que fins i tot el teu entorn més proper et prengui per ximpleta, cal saber com fer que les persones que formen part del teu cercle més íntim i que, a instàncies del marit , t’han muntat una intervenció, acabin dubtant d’allò del que semblaven ben convençudes. I de vegades, en hi prou amb fer-los unes quantes preguntes ben col·locades, per comprovar com trontolla el seu edifici de seguretats teòricament inqüestionables. Què s’ha cregut, aquesta colla!?
Teatralment parlant, d’això de les intervencions en vam sentir a parlar per primer cop fa ara tres anys, quan el Tantarantana va estrenar una obra de Mike Bartlett ( ni més ni menys que l’autor de “Love Love Love” i “Bull”, dues altres peces seves que han passat casualment per la mateixa Villarroel on ara és “intervinguda” la Sònia ) titulada precisament “Una intervenció”. En aquell espectacle que va passar un xic desapercebut , malgrat tractar-se d’un text molt representat als països anglosaxons, marta Aguilar i Bernat Quintana interpretaven dos amics molt amics però molt diferents que comencen a plantejar-se si les diferències són insalvables , a partir de la intervenció que intenten fer-se l’un a l’altre ( el text original està escrit per a que pugui ser interpretat per persones de qualsevol sexe, edat , raça o condició). Què pots fer, quan la teva millor amistat està sortint amb algú que trobes insuportable , i que creus alhora que li pot acabar fent mal d’una o altra manera? O quan et sembla que s’està descontrolant massa en segons quins aspectes i/o possibles addicions? O quan esclata- per posar l’exemple de l’obra- un conflicte a l’Orient Mitjà que deixa ben a la vista les enormes discrepàncies polítiques que us separen? Estan llavors justificades les intervencions? Pot passar per contra que qui la promou , ho faci només amb la intenció conscient o inconscient de modificar al seu gust els gustos , eleccions personals i conviccions ideològiques de l’altra persona? Són les intervencions mecanismes que realment ajuden a salvar distàncies i obrir-li els ulls a la persona intervinguda, o són mecanismes que ens ajuden a convèncer-nos a nosaltres mateixos de la impossibilitat de salvar l’insalvable, fent-nos sentir així menys culpables? Ja veieu que, si seguim el mecanisme de la Sònia, les preguntes es van acumulant, i amb cadascuna d’elles , ens surten al pas nous dubtes.
Però és que, en gran mesura, el mecanisme de la Sònia és també el que s’han fet seu amb força habilitat els dos autors d’aquesta comèdia que, quan cal, quan les preguntes i els dubtes s’han fet prou incòmodes , no dubta en posar-se una mica dramàtica. I és que aquí la discussió sobre si la terra és o no és plana ( que ho és, i tant com ho és!) no fa en el fons altra cosa que actuar com un d’aquells McGuiffin dels quals parlava Hitchcock: el terraplanisme és l’excusa argumental que els hi permet a Casanovas i Angelet ficar cullerada en les inseguretats encobertes de falsa convicció d’aquest quartet , integrat també per aquell amic ( l’escriptor gai lliurat ara als encants de l’autoficció interpretat per David Vert) i aquella amiga (l’arqueòloga penjada encara del seu ex encarnada per Mia Esteve) a qui ni la terraplanista, ni el seu marit (tota una estrella de la ràdio ficada sota la pell d’Eduard Farelo) els hi ha verbalitzat mai allò que més els molesta del seu comportament quotidià. Al cap i a la fi, cal preguntar-se també si la veritat està sobrevalorada, o si per contra, cal anar sempre amb ella per davant, sense calcular la trencadissa que de vegades por provocar. Entre pregunta i pregunta, i com ja us podeu imaginar, la intervenció s’acaba fent quàdruple. I el tàndem creatiu l’aprofita per aconseguir que al llarg d’ella, hi facin la seva aparició les manipulacions afectives evidents i aquelles que han passat desapercebudes durant dècades, els amors tòxics, els límits o no límits que s’han de marcar les amistats quan ho són de debò, la fina o no fina línia que separa l’edatisme d’allò que sense ser-ho ens vol fer conscients dels límits que cal marcar-se a segons quines edats en segons quins temes, o la fina o no fina línia que pot separar l’abús que es realitza tot servint-se d’un determinat espai de poder de qualsevol mena, del legítim dret a gaudir de l’amor , el desig i la passió, siguin quines siguin les distàncies socials i les edats diferents que tenen les persones implicades en la relació. Molt ben recolzada en les sempre brillants aptituds dels seus quatre ben coneguts i reconeguts protagonistes, la comèdia que de vegades es posa dramàtica funciona amb molt notable eficàcia, arrenca un grapat de rialles i un grapat de reflexions , i demostra l’habilitat dels seus artífexs a l’hora de construir un seriós divertiment , en el qual potser fins i tot podrem identificar alguna cosa de nosaltres mateixos, sense necessitat de posar-nos conspiranoics.
