El mite sobre si la Terra és o no és plana ve de temps reculats. Des de l'Edat mitjana ha plogut molt. Que segles després, hi hagi encara qui dubti de la forma esfèrica sobre la qual viu, ni que sigui de cap per avall durant unes hores del dia, forma part de les teories populistes que gràcies a la democratització incontrolada de les xarxes han proliferat en els últims temps.
Que els dramaturgs Marc Angelet (Barcelona, 1977) i Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) hagin escrit a quatre mans una comèdia que parteix d'aquesta teoria, no vol dir que els dos s'apuntin a aquesta teoria.
Ben al contrari, allò que pot semblar una obra de debat científic, amb fórmules que potser serien incomprensibles, no és sinó una falsa comèdia que, com tota falsa comèdia, porta implícita una bona dosi de tragèdia. Una tragèdia personal que capgira els principis dels quatre amics de tota la vida, des que eren criatures fa més de quaranta anys, i que acaba desmuntant una altra teoria, no la que diu que la Terra és plana sinó la bombolla que aparentment protegia una pretesa amistat que semblava que estigués blindada pels quatre costats.
L'actor Eduard Farelo és un popular comunicador de ràdio amb un programa molt escoltat, fins ara. L'actor David Vert és un escriptor també popular, però que no viu el seu millor moment i que arrossega l'estigma de ser gai. L'actriu Àurea Márquez és la parella d'Eduard Farelo —els dos tenen un fill que també és gai i que viu amb un amic a l'altra banda de l'Atlàntic—, i ella ha viscut últimament subjugada per un petit col·lectiu terraplanista que defensa que la Terra és plana. L'actriu Mia Esteve, separada de qui encara estima molt, és una arqueòloga antiterraplanista que defensa amb dents i ungles la rodonesa del món en què viu.
Els autors Marc Angelet i Jordi Casanovas han fet una tragicomèdia que sembla creada a posta per al bon fer dels quatre intèrprets. Hi ha molt de Farelo, de Vert, de Márquez i d'Esteve en la manera de moure's tots quatre al llarg de la trama de «Conspiranoia».
Els espectadors, doncs, hi trobaran el registre propi de cadascun d'ells. I això no és pejoratiu perquè forma part de la millor tradició escènica. Els quatre estan al servei d'un guió que durant noranta minuts —precisió cinematogràfica!— arrenca estranyament i estratègicament relaxat, com si no es volgués desvelar ben bé cap on vol anar, demana confiança a l'auditori fins que emprèn volada ben bé al cap de mitja hora i aleshores puja i puja amunt quan es va descobrint que darrere del mite de la Terra plana hi ha en realitat quatre històries personals que s'han amagat les vergonyes les unes a les altres en diversos xafardejos de grups de WhatsApp amb l'únic propòsit controlador d'un d'ells quatre sobre els altres tres.
Seria imprudent desvelar res més. Els espectadors s'han de deixar portar per la “conspiranoia” que ha afectat com un virus els quatre personatges de la comèdia. S'han d'oblidar de si la Terra és o no és plana. I han d'entrar en una altra teoria: ¿es pot reciclar una amistat que ha estat tocada de mort? Mentre es fa aquesta reflexió, “gira il mondo, il mondo gira”. (...)
