Controra

Dansa

informació obra


Sinopsi:

Aquest duet de dansa i música s’inspira en l'horitzó visual, sonor i imaginari del sud d'Itàlia entre les dues i les cinc de la tarda: la dialèctica entre el fluir sorollós de la vida i el triomf del progrés lent; la plenitud d'un banquet d'estiu i el silenci immòbil de la calor; la migració del sud i el retorn ritual en les ocasions festives. I tot, prenent com a llenguatge la pizzica de la Pulla (Itàlia). 

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Controra

16/10/2024

Ballar l'aparent intranscendència

per Jordi Bordes

Com és un diumenge a la tarda d'estiu? Probablement, després d'un àpat calmat i festiu en família o amb amics i amb la sensació que no hi ha res urgent a fer el sol desaconsella sortir de casa. I, a l'ombra d'unes parets gruixudes d'una masia, després d'un lleuger intent de becaina la taula es va endreçant mentre la conversa no s'atura. És dels moments més propers a la felicitat, al gaudi de viure. De sobte, algú agafa un instrument i comença a tocar-lo, les rotllanes de gent parlant es fan i es desfan sense cap jerarquia ni cap objectiu concret. Els plats es van amuntegant a la cuina. Probablement, caldrà posar una segona rentaplats per poder rentar tot el que espera al marbre.

La música, potser per la sensació dominant de felicitat silenciosa, d'estona compartida que arrela al fons de l'ànima i que esdevindrà record plaent al llarg de la setmana laboral, va agafant pes, un cert ritme enganxifós, còmplice, que demana un diàleg amb el repicar de peus, o fent dringar les copes amb els coberts, que encara falten per recollir. La dansa, llavors, es fa present. Sense imposicions, com davant la cessió de totes les altres activitats. El menjador s'allibera, la calor ja no és tan espessa. Hi ha una breu corrent d'aire fresc que sembla que s'hagi amagat al celler. La percussió troba, finalment, la recompensa del ball, unes passes, uns ritmes apresos des de generacions que van modulant la pizzica de la Pulla italiana.

En poc més de mitja hora, Andrea de Siena i Vincenzo Gagliani traslladen aquesta sensació (que en teatre es podria agermanar amb Una altra nit) al pati del Kursaal. Segurament, els braços no tenen la potència dels balladors, que semblen retallar el vent. És una dansa que arrossega els peus, com desenfocada. En realitat, li va bé per transmetre aquesta idea del dolce far niente.