De l'humor blanc a l'humor negre. Aquest és el salt que fa la trama de l'obra que fa deu anys va tenir una primera versió cinematogràfica, escrita i dirigida pel mateix autor, l'argentí Santiago Carlos Oves (Buenos Aires, 1941-2010).
Com en tota adaptació per al teatre —en aquest cas del dramaturg català Jordi Galceran— hi ha elements que es perden pel camí perquè el registre escènic no admet la sosfisticació de la gran pantalla que es permet, si vol, una simbologia i una nòmina de personatges més àmplia.
Això passa aquí, si es compara la pel·lícula i l'obra teatral. Aquesta es concentra en els dos protagonistes, mare i fill. I, en una mena de premonició del que vindria després arreu del món, Santiago Carlos Oves hi retrata les circumstàncies d'una situació econòmica malmesa, segurament que per la seva experiència viscuda de prop amb el famós 'corralito' argentí.
La mare té 82 anys i el fill en té 50. Ella viu sola en una casa de propietat. Ell, casat, amb fills, i amb un ritme de vida còmode acaba de quedar-se a l'atur. Li telefona sovint i la va a veure poc. I quan la va a veure és perquè necessita demanar-li alguna cosa. En aquest cas, li reclama la venda urgent de la casa —que ja és de propietat del fill i que la mare utilitza com a usufructuària— per poder cobrir la hipoteca i els altres deutes que té. A canvi, li ofereix que vagi a viure amb ells. Però ella, amant de la llibertat personal, no ho accepta perquè tot fa pensar que no s'acaba d'avenir amb la seva jove i, sobretot, amb la consogra. (...)
No costa gens d'endevinar que el tàndem de la veterana actriu María Galiana —braç enguixat en cabestrell— i el també veterà actor Juan Echanove —amb uns quants quilos de menys— són un ganxo que aixeca espectadors de les butaques a l'hora dels aplaudiments —ai, el fetitxisme televisiu!— i que diria que també agraeixen l'esforç d'una actriu que —qui ho diria!—, va fer de professora d'Història abans de dedicar-se gairebé per atzar al cinema, la televisió i el teatre, i d'un actor que no decep mai quan puja a l'escenari, i que, a més, aquí, dirigeix.
Deia abans que la trama va de l'humor blanc a l'humor negre. Una hora d'humor blanc i mitja hora d'humor negre. A la primera franja, els estires-i-arronses entre mare i fill promouen somriures constants i esclats de riure en algun dels acudits. Aquest fer bonhomiós de María Galiana en el paper de la mare contrasta molt bé amb l'atabalament i la desesperació de Juan Echanove en el paper de fill, sobretot quan ella confessa que té un nou amic, vint anys més jove que ella, i quan explica que és una mena d'indigent argentí carregat de filosofia de la vida. (...)
