Conversaciones con mamá

Teatre

informació obra


Producció:
Pentación Espectáculos, La Llave Maestra i Focus
Autoria:
Santiago Carlos Oves
Adaptació:
Jordi Galceran
Direcció:
Juan Echanove
Intèrprets:
María Galiana, Juan Echanove
Escenografia:
Ana Garay
Vestuari:
Ana Garay
Il·luminació:
Juan Gómez-Cornejo
Sinopsi:

La mare té vuitanta-dos anys i el seu fill Jaime, cinquanta. Ambdós viuen en mons molt diferents.

Jaime té dona, dos fills, una bonica casa, dos cotxes i una sogra que atendre. La mare se les arregla sola i porta la seva vellesa amb dignitat. Un dia però ocorre l’inesperat; l’empresa per a la qual treballa Jaime el deixa al carrer per raons de reajustament de personal. La lamentable situació el porta a prendre decisions dràstiques per què no pot mantenir el seu tren de vida.

Crítica: Conversaciones con mamá

23/10/2014

Una obra romàntica sobre les relacions d'una mare de 80 anys que viu sola, amb el fill que necessita diners

per María José Ragué

Maria Galiana es va donar a conèixer com una actriu estupenda l’any 2000 amb Solas, en jubilar-se com a mestra d’història i història de l’art. Després tot han estat triomfs i reconeixement, assolint la màxima quota de popularitat a partir del paper d’Herminia, l’àvia de la sèrie televisiva Cuéntame cómo pasó. Per tant, veure María Galiana en un escenari ja és un èxit assegurat. I més si li dóna la rèplica el gran Juan Echanove, avui molt més prim i esplèndid actor com sempre, que a més és director escènic de l’obra. 

Per tant Conversaciones con mamá està abocada a l’èxit. Una altra cosa és el seu interès. L’obra, escrita l’any 2000, és del director de cine argentí Santiago Carlos Oves i l’adaptació teatral la signa un altre autor reconegudíssim, Jordi Galceran. Insistim, tot està a punt per ser un gran èxit, però hi ha alguns problemes. 

A la primera part veiem una dona gran que viu sola a qui el seu fill visita per demanar-li que es vengui la casa i així ell podrà pagar un crèdit... La relació que s’estableix entre tots dos, el que la mare –que té una estranya parella– li explica al fill –que té una difícil vida familiar–, tot, és un moment teatral admirable. Una altra cosa, però, és el segon acte, més breu que el primer, en el qual tot se’n va de mare, on veiem a la protagonista morta i a punt de ser enterrada donant bons consells al fill desorientat. Aquí ja és tot massa ridícul i  innecessari per aconseguir enganxar-nos i fer-nos còmplices. 

Però un guió fàcil, un tema accessible per a tothom i dos grans i populars actors, són capaços d’aconseguir una llarga temporada al Teatre Goya. Jo gairebé aconsellaria al públic que només veiés la primera part, d’una hora de durada, i prescindís de la resta...