Coral romput

Teatre

informació obra


Direcció:
Marc Chornet Artells
Autoria:
Vicent Andrés Estellés
Sinopsi:

Allò íntim és profundament polític i allò local és terriblement universal. Si això és cert, i ho és, el Coral Romput seria capaç d'esdevenir un clàssic, i com a clàssic, tindria la capacitat de transcendir la seva pròpia època, la seva pròpia circumstància. Seria capaç de sobreviure als signes dels temps, seria capaç de comunicar en moments i llocs aparentment distants a la València dels anys 50s. El Coral Romput ha "sobreviscut" en la memòria dels Països Catalans gràcies als llibres (com d'importants són els Llibres que ens fan Lliures), i a la resistència oral, en multitud de recitals i concerts on els versos d'Estellés i del Coral s'han proclamat com a signe d'identitat i resistència memorialística.

En l'any del centenari del seu naixement, 2024, portem-lo més enllà, elevem-lo a la categoria de clàssic, contrastem-lo amb la contemporaneïtat, de la mateixa manera que fem amb Shakespeare o amb Lorca. Fuster digué "Feia segles que, al País Valencià, no es feia sentir, en poesia, una veu tan intensa i tan potent". Si és així, si Estellés és el millor poeta valencià des d'Ausiàs March, fer reviure els seus versos en l'actualitat hauria de ser no només viable sinó necessari, perquè a través d'ells tindríem unes lents des d'on comprendre millor el present i imaginar un futur possible.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Coral romput

11/06/2024

Pròxim i profund Estellés

per Jordi Bordes

Per què Ovidi Montllor es va veure empès a gravar Coral romput? Per què Joan Ollé el rescataria el 2015 en una peça coral, amb Toti Soler de nexe al projecte anterior? Estellés grata profundament amb unes imatges senzilles, una flaire coneguda, un dolor viscut (o temut). S'ha convertit en una veu valorada perquè és pròxim i íntim, alhora. Pep Tosar amb el Teatre Micalet ja en van fer un preciós retrat el 2011: Poseu-me les ulleres!. Ara, Marc Chornet el rellegeix aquest 2024, en el centenari del naixement. I hi incopora tètriques amplificacions de la veu de l'actriu com ja proposava a Màquina Hamlet, fa poques setmanes, també, a l'Àtrium.

Com el capgròs que balla despreocupadament i sent nostàlgia per la Itàlia probablement adulada és una veu popular que pateix el risc de cloure's en una vitrina. I la seva mort física no pot apagar la seva obsessió per les morts properes que descriu a Coral romput (la de l'avi per un tret en una discussió familiar; la dels tiets, o, és clar, sobretot, la de la seva filla, de mesos).

La posada en escena amb la interpretació de Marina Alegre Silva sembla que aixequi la veu de la filla. O potser no. Amb la simplicitat d'una taula i un espai sonor que, puntualment amplifica el vers del poeta. S'arrauleix sota les potes com aquella adaptació musical de la Infanticida. De fet, l'espai musical de Gerard Marsal Norte també navega (com la de Clara Peya en l'adaptació del conte de Caterina Albert) cap a una música atmosfèrica, que envolta l'escena. El capgròs es deixa amanyagar, balla movent les espatlles amb els peus quasi clavats a terra, com aquell home de mitjana edat que sap que lluny de fer, ara és el moment d'observar i d'empènyer el gronxador de les altres vides. Pacient, ha de saber condensar els seus capítols vitals en imatges que redimeixin del dolor. I aquest Coral romput gronxa la vida, capta la flaire del desconegut i constata la mort entre els xiprers del cementiri de Burjassot.