Coreografías selváticas

Nous formats | Dansa

informació obra


Sinopsi:

Coreografías selváticas és una peça que enllaça les arts vives, l'antropologia i l’experiència del món vegetal. És una temptativa de presència conjunta entre les plantes, la intèrpret i el públic. Coreografías selváticas sorgeix arran de la comunicació amb formes de vida vegetal i l'interès pels vincles que els humans hem anat establint amb el món vegetal. Ja sigui des de l'experimentació, l'alquímia o el cultiu. Des dels rituals, les cerimònies xamàniques o els usos recreatius i culinaris. Les plantes, medicina i verí. Aliment. Coreografías selváticas vol ser un llibre de botànica en moviment, un llibre obert per ampliar l'experiència estètica a altres camps de la percepció.

Adriana Reyes és antropòloga i creadora en el camp de les arts vives. Màster en estudis feministes, s'ha especialitzat en sexualitats i diversitats. Després d'uns anys dedicada a l'àmbit acadèmic i la militància, s'ha anat reorientant cap a les arts vives i especialment la dansa. S'ha estat formant amb diverses creadores entre Espanya, Brasil i Portugal. Ja porta més de deu anys immersa en l'estudi de les plantes amazòniques, amb una intensa i acurada investigació en auto-coneixement i botànica. Les ciències socials, les arts vives, els estudis transfeministes i les medicines són els seus camps d'interès, de plaer i d'acció.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Coreografías selváticas

18/04/2023

O es comparteix, o s'arracona

per Jordi Bordes

Adriana Reyes signa Coreografías selváticas, a partir de la seva vivència de silenci i dejú convivint amb la vegetació durant dies a l'Amèrica Llatina. Unes remeieres li van ensenyar a sobreviure i a respirar la humanitat des d'una altra sintonia. Ara, explica part del seu procés en una mena de sessió catàrtica en la que esquitxa flaires i olis i ho reviu amb la intensitat d'un cos que s'arrenca la roba quan li molesta i que es repassa lentament els llavis amb la llengua en uns instants d'èxtasi sexual. Diu que fer una dieta d'infusions amb herbes permet perdre l'olor humana i passar a respirar a planta i que el color de la pell perdi el color per confondre's amb uns pigments que s'apropen al verd apagat. El seu, és un viatge iniciàtic similar al de Si sabes lo que hay, de'n Collado (Sismògraf, 2016) però amb una gran diferència. Collado feia aixecar tothom de la cadira i participar d'aquella dansa i aquells efluvis que podrien ser quasi alucinògens. El problema de la performer és que, en comptes de convidar a què rul·li la catarsi s'ho fa tota sola. Amb la incomprensió del públic que compartiria, de gust, els banys de lluna. I que està prou predisposada a relativitzar el seu homocentrisme per repartir cartes amb els mineral, els insectes i la vegetació. En les trobades que pronostiquen una finalització de la civilització exhausta l'acció es comunitària, catàrtica com en aquell Salvació Total Imminent Terrestre i Col·lectiva.

Reyes, doncs, pateix d’una incoherència entre el que diu i com l’exposa; una contradicció ben humana, quan ella reivindica ser molècula i desentendre’s del racionament fred. Transformar la jerarquia del poder en potència i admetre que nosaltres depenem del medi natural mentre que la Natura ens sobreviurà. Quan la performer no comparteix, el públic queda arraconat, relegat a aquella estranya sensació de veure com tota la comunitat s'emborratxa menys un mateix (perquè és abstemi o perquè algú ha de conduir el cotxe de tornada a casa...) Deixar públic fora de l'ona és el pitjor que pot passar a un espectacle que pretenia fer una celebració amb les molècules còsmiques.