Comentari del 21 de maig del 2022
El teatre immersiu és menys quàntic que un llibre. La contundècia de la imatge que aclapara, des d'un racó de la sala d'Ideal, fins a l'absolut de la pantalla, té una arrencada espectacular. Però que es va diluint a mesura que avança la novel·la. Segurament, perquè mantenir aquell to acabaria absorbint la reversabilitat de la trama. En el fons, hi ha uns personmatges que arrossegueun un passat i que prenen una determinació per a completar el que els queda de vida. aparentment, un eclipse total pot ser la porta d'accés al notemps. Com aqella llum blava que emergeix al fons de l'escenari, a Unes abraçades insuportablement llargues, a la Biblioteca de Catalunya.
La imatge, immaterial per definició, trasllada a un món més concret (com allò de veure una pel·lícula basa en un llibre que s'havia llegit anteriorment). En l'adaptació de Canto jo i la muntaya balla de Guillem Albà i Joan Arqué el moment que millor vibrava amb el llibre eren els quadres visuals intuïts. Estranyament, en aquest cas, la nova adaptació amaga encara més el fil intermitent de la trama. I el fa més complicat de seguir. En el fons, el que compta, aixó sí, com sempre, és aquesta relació dolorosa d'una família amb una mort propera que els corseca l'ànima. L'experiment a l'Ideal segueix sent recomanable, és clar, però desorienta en perdre metàfora. Ara no hi ha aquella mena de paral·lelogram penjat, que simbolitzava el no temps i alhora l'eclipsi, i es troba a faltar la sensació fantàstica que produïa.
Comentari del 9 de juliol del 2021
Sixto Paz experimenta. És teatre llegir un llibre en comunitat? Explicar una història amb unes intepretacions volgudament planes i que la força de l’emoció esquitxi des de les il·lustracions del llibre? Aquest és el punt de partida de Salvació total imminent, un nou exercici de vulnerabilitats de la companyia, que dirigeix Pau Roca. Com als llibres de la infància Tria la teva aventura, la protagonista (i el públic?) debat entre fer cas a les il·lustracions o a la lletra. Són dos móns que se superposen i que, per moments, tracen camins antagònics.
La versió de Sixto Paz dota d’un nou embolcall a la proposta escènica de Tim Crouch. El paper de la direcció, de la posada en escena, és una capa que s’afegeix a la relació entre actors i personatge entre personatges i autoria. Hi ha unes jerarquies, unes decisions que condicionen les altres. Sixto Paz ensenya les cotes de poder (o de decisió) i les serveix reduint-ne les distàncies. Fent-ho proper als espectadors i generant una empatia entre els actors, l’equip que ho supervisa i els espectadors (també en un lloc fràgil però molt ben acompanyats) que s’introdueix al bell mig d’un cataclisme pseudocientífic i d’un profund dolor.
Salvació total imminent imagina una situació límit. I que el pare de família és, alhora, l’autor del text que obliga a interpretar a la seva filla i a la seva dona. Ells, però, troben petits instants d’escapar-se de les lletres, en alguns canvis de pàgina. Crouch juga amb les contradiccioons per deixar que volin al màxim les possibilitats de la història. Amb dos (com a mínim) finals antagònics. Planteja una mena d‘oda a la física quàntica. La clau és donar alternatives a la filla perquè faci el pas al més enllà o torni a la llar on va començar el drama quan ella tenia tres anys i un accident del germà va obrir el que podria ser una mena de forat negre al futur, als món paral·lels, a la ciènciaficció que una família s’arrapa com si fos Veritat absoluta per a trobar consol.
Roger Bernat tambè ha construit aluns dels seus dispsitius escènics convidant a què el espectador ‘involucri posant veu als personages (Numax-Fagor-Plus) o replicant la coreografia (La consagració de la primavera, DIWO, en certa manera…). Aquí la narració té la capacitat, d’alternar actors amb espectadors i que la trama no sigui cronològica, si no que el llibre permeti fer salts endavant i endarrere. Com els de (tornem-hi) Tria la teva aventura
Sixto Paz és una companyia que busca sempre trencar la distància amb el públic. Per això, són habituals les accions amb els espectadors en les seves produccions. Un bon exemple ha estat l’exitosa Les coses excepcionals. Segurament, aquesta altra proposta té més d’experimentació, és d’un codi igualment sensible però que aborda una estranyesa més gran, no es consola amb records amables, si no que furga en el dolor i en les pors i en els relats interessats per fer millor una determinada opció de vida. La lectura comunitària del llibre esdevé una confessió, en aquest sentit. També ben immersiva era Así bailan las putas, o la fosca Tender Napalm (amb els artistes de la companyia eia traduint en equilibri aquella relació tòxica). Ara, el llibre arriba immaculat, com si fos un dietari personal (similar al que s’insinua a Heisenberg, a la sala veina de la Beckett aquest Grec), com si fos la representació d’una partida d’escacs jugada des de molts anys enrere. Sixto Paz convida a volar amb una proposta estranya, d’una participació mínima, gens intrussiva i que s’intueix que cada funció respirarà diferent. La variable públic és la quarta capa per sobre de la dels personatges, l’autoria i la posada en escena: Teatre és aquella idea que esclata dins del cervell de l’espectador. Tant imprevisible, tant lliure com decidir si celebrar la fi del món o sortir-ne corrents. O adonar-se que el rellotge segueix rodant passat l’instant final. L’art supera la ciència.
