Heisenberg

informació obra



Autoria:
Simon Stephens
Direcció:
Josep Maria Mestres
Intèrprets:
Sílvia Bel, Pep Cruz
Sinopsi:

Tret que no us dediqueu a la ciència, potser no sabeu encara qui és Werner Heisenberg, però potser sí que heu sentit a parlar de l’afirmació que aquest físic teòric alemany va formular el 1927 i que es coneix com a Principi d’incertesa. És una de les bases de la mecànica quàntica i, explicant-ho de manera senzilla, diu que es pot conèixer amb precisió la posició d’una partícula o bé el moment lineal en què es troba, és a dir, el punt exacte de la trajectòria que segueix, però no totes dues coses a la vegada. És a dir, que si us mireu una cosa o una partícula en moviment de molt a prop, sabreu on és però us serà impossible saber cap a on va o la velocitat a la qual es mou, i a la inversa. Això, que és un principi elemental de la física quàntica, també es pot aplicar a la condició humana. Potser aquesta indeterminació us generarà ansietat, angoixa, por… o potser no, tot depèn de si la considereu com una amenaça o bé com una oportunitat. Això és el que ens proposa Simon Stephens en un muntatge que fa servir un principi científic com a metàfora de la incertesa en la vida humana i que ens mostra el món de possibilitats que obre la simple trobada, en una estació de tren de Londres, entre la Clare Burns, una dona de 42 anys, i l’Alex Priest, un ciutadà de 75 anys, carnisser de professió. Quines coses terribles, boniques, tristes o meravelloses ens podem fer a nosaltres mateixos o fer-nos l’un a l’altre?

Ha imaginat la història un dramaturg britànic que és un dels autors teatrals més coneguts del continent, autor de peces com Port (Premi Pearson a la millor obra teatral l’any 2002), On the Shore of the Wide World (Premi Olivier 2006 a la millor obra teatral), o Motortown, considerada millor obra de teatre internacional del 2007 per la revista teatral alemanya TheaterHeute. Els teatres de Londres, entre els quals el Royal Court Theatre o el National Theatre, acullen les estrenes dels seus textos, que s’han vist també a altres països europeus, als EUA o a Austràlia. Dirigeix la posada en escena barcelonina de l’obra de Simon Stephens (actual director artístic associat al Lyric Hammersmith de la capital anglesa i especialment vinculat durant molts anys amb l’Obrador d’Estiu Internacional de la Sala Beckett) Josep Maria Mestres, un dels grans noms de l’escena catalana que hem vist tant dirigint grans clàssics de la història del teatre com presentant-nos peces clau del teatre contemporani. Unes polaroids explícites (Grec 2001), Almuerzo en casa de los Wittgenstein (Ritter, Dene, Voss) (Grec 2010), Senyoreta Júlia (Grec 2012) o Amor & Shakespeare (Grec 2015) són algunes de les posades en escena que ha firmat al festival, on ara dirigeix Sílvia Bel i Pep Cruz.

Crítica: Heisenberg

06/07/2021

Sílvia Bel expansiva

per Jordi Bordes

L'actriu Sílvia Bel empeny amb molta energia aquesta obra de Simon Stephens en la que, aparentment, hi ha una fina història entre dos perdedors, però que, per sota, si es busca, hi ha una reflexió sobre la subjectivitat dels relats. Segurament, no té la transcendència ni la lucidesa d'altres peces en què la trama ajuda a ensenyar veritables pedres filosofals (entendre la física quàntica a través de la delirant Afasians, de los corderos sc + Za, per exemple).

El que, en principi, sembla com una casualitat com una mena d'efecte papallona, té alguna trampa que amaga. Pep Cruz és l'home adult que no pot concebre què ha trobat aquella dona en ell, un grapat d'anys més gran. Però es deixa vèncer. Potser és l'element que necessitava la protagonista per aconseguir alguns dels seus objectius. Ell és reservat, tímid, desconfiat. Ella és expansiva, amablement mentidera, i un punt sincera. Dos cossos que la vida ha turmentat es troben i confien que podran compartir les seves soledats un tram del camí. No hi tenen res a perdre.

El muntatge situa els dos personages en un espai indeterminat, que va adequant-se a les necessitats de l'escena. Hi ha una mena de mitja lluna, posada cap per avall que els acompanya, i que transforma cada escena. La peça és entenedora perquè segueix un ordre cronològic i perquè, només puntualment apareixen mentides que es van revelant. Ella diu que és cambrera i després mestra i després... Ell diu que no s'ha mogut mai de Londres però resulta que va fer el servei militar al Canal de Suez... Són mentides, aparentment, sense massa transcendència, fets per a simplificar les seves rèpliques. La mitja lluna pendula sobre el pes (com En la solitud dels camps de cotó, dirigit per Joan Ollé) aparentment. Genera sorpresa i es converteix en el tercer punt cabdal de la peça, tot i que no hi acabi revelant gaire res.

Josep Maria Mestres sempre compta amb Sílvia Bel amb els seus muntatges, sempre que pot. Ho fa des de fa una pila d'anys (des d'El ventall de Lady Windermere, 2007 com a mínim). Sovint, són rols de dona seductora, que sap fer-se atrapar. Ara, Bel és la dona que s'abraona divertidament i amb una elegància que ruboritza al carnisser. En aquest joc de rèpliques, de mitges veritats, de somnis frustrats, de records reclosos en un dietari que no es vol rellegir, hi ha dues vides anònimes. I l'escena permet donar-los-hi el focus i comprendre que tothom té un relat, un motiu per viure i per fer-se valdre.