Dos personatges absolutament allunyats coincideixen en un espai públic i es desferma una comèdia agredolça d’alt voltatge emotiu. Josep Maria Mestres ha posat en solfa una obra que parteix d’un principi físic enunciat per Werner Heisenberg el 1927: el Principi d’Incertesa. No podria explicar ni que volgués en que consisteix la màxima de la física quàntica, però si passem dels àtoms a les relacions interpersonals entre els dos protagonistes, tot té sentit (o, si més no, tot és possible).
El de menys és la teoria científica, perquè estem davant d’una comèdia molt ben lligada que parla d’últimes oportunitats per a dos personatges clarament perdedors. Simon Stephens -potser el dramaturg britànic més premiat i estrenat d’aquest nou segle i vinculat des de fa temps a l’obrador de la Beckett-, va estrenar aquesta peça a l’Off-Broadway el 2015. Sis anys després, amb el plus d’incerteses pandèmiques, el text ressona a ganes de viure per sobre de tot. L’Àlex Priest (Pep Cruz) és un home de 75 anys afermat a les seves rutines; la Clare Burns (Silvia Bel) en té 45 i una força expansiva capaç de fer trontollar l’arbre més ferm. Mestres confia de nou en Silvia Bel per construir un personatge directe i electritzant, xerraire i malparlat. La Clare irromp en la metòdica vida de l’Àlex presentant-se primer com assassina, després com a cambrera, més tard com a mestra i... Pep Cruz -amb una solidesa escènica aclaparadora d’un temps ençà- rep amb la dosi justa de sorpresa i capteniment els embats d’una Clare imprevisible i mentidera. Res sembla indicar que la condescendència que gasta l’Àlex amb la Clare, es tornarà oberta curiositat per anar transformant-se en oportunitat: potser la darrera ocasió de lliurar-se a viure plenament. La Clare també està sola després de la desaparició del seu fill ja adult. L’Àlex pot ser el rai providencial per salvar-la del seu naufragi.
Tot passa en un espai escènic espectacular. El gran encert de Paco Azorín ha estat el de crear un espai abstracte i simbòlic en forma de paràbola: una gran volta blanca que, invertida, serveix de pantalla de projecció, movent-se amb i per als personatges. La forma -que remet a la traçabilitat de les partícules-, és banc, taulell, restaurant, llit... eventualment, també nau; apropant cada cop més la intimitat dels personatges. Mestres dirigeix amb delicadesa aquest apropament sempre pròxim al fracàs. És, però, la força interpretativa de Silvia Bel i Pep Cruz, xocant i abraçant-se, la que fa saltar guspires de llum que ens conviden a viure fins i tot instal·lats en la incertesa.
