Tret que no us dediqueu a la ciència, potser no sabeu encara qui és Werner Heisenberg, però potser sí que heu sentit a parlar de l’afirmació que aquest físic teòric alemany va formular el 1927 i que es coneix com a Principi d’incertesa. És una de les bases de la mecànica quàntica i, explicant-ho de manera senzilla, diu que es pot conèixer amb precisió la posició d’una partícula o bé el moment lineal en què es troba, és a dir, el punt exacte de la trajectòria que segueix, però no totes dues coses a la vegada. És a dir, que si us mireu una cosa o una partícula en moviment de molt a prop, sabreu on és però us serà impossible saber cap a on va o la velocitat a la qual es mou, i a la inversa. Això, que és un principi elemental de la física quàntica, també es pot aplicar a la condició humana. Potser aquesta indeterminació us generarà ansietat, angoixa, por… o potser no, tot depèn de si la considereu com una amenaça o bé com una oportunitat. Això és el que ens proposa Simon Stephens en un muntatge que fa servir un principi científic com a metàfora de la incertesa en la vida humana i que ens mostra el món de possibilitats que obre la simple trobada, en una estació de tren de Londres, entre la Clare Burns, una dona de 42 anys, i l’Alex Priest, un ciutadà de 75 anys, carnisser de professió. Quines coses terribles, boniques, tristes o meravelloses ens podem fer a nosaltres mateixos o fer-nos l’un a l’altre?
Ha imaginat la història un dramaturg britànic que és un dels autors teatrals més coneguts del continent, autor de peces com Port (Premi Pearson a la millor obra teatral l’any 2002), On the Shore of the Wide World (Premi Olivier 2006 a la millor obra teatral), o Motortown, considerada millor obra de teatre internacional del 2007 per la revista teatral alemanya TheaterHeute. Els teatres de Londres, entre els quals el Royal Court Theatre o el National Theatre, acullen les estrenes dels seus textos, que s’han vist també a altres països europeus, als EUA o a Austràlia. Dirigeix la posada en escena barcelonina de l’obra de Simon Stephens (actual director artístic associat al Lyric Hammersmith de la capital anglesa i especialment vinculat durant molts anys amb l’Obrador d’Estiu Internacional de la Sala Beckett) Josep Maria Mestres, un dels grans noms de l’escena catalana que hem vist tant dirigint grans clàssics de la història del teatre com presentant-nos peces clau del teatre contemporani. Unes polaroids explícites (Grec 2001), Almuerzo en casa de los Wittgenstein (Ritter, Dene, Voss) (Grec 2010), Senyoreta Júlia (Grec 2012) o Amor & Shakespeare (Grec 2015) són algunes de les posades en escena que ha firmat al festival, on ara dirigeix Sílvia Bel i Pep Cruz.
Dos personatges absolutament allunyats coincideixen en un espai públic i es desferma una comèdia agredolça d’alt voltatge emotiu. Josep Maria Mestres ha posat en solfa una obra que parteix d’un principi físic enunciat per Werner Heisenberg el 1927: el Principi d’Incertesa. No podria explicar ni que volgués en que consisteix la màxima de la física quàntica, però si passem dels àtoms a les relacions interpersonals entre els dos protagonistes, tot té sentit (o, si més no, tot és possible).
El de menys és la teoria científica, perquè estem davant d’una comèdia molt ben lligada que parla d’últimes oportunitats per a dos personatges clarament perdedors. Simon Stephens -potser el dramaturg britànic més premiat i estrenat d’aquest nou segle i vinculat des de fa temps a l’obrador de la Beckett-, va estrenar aquesta peça a l’Off-Broadway el 2015. Sis anys després, amb el plus d’incerteses pandèmiques, el text ressona a ganes de viure per sobre de tot. L’Àlex Priest (Pep Cruz) és un home de 75 anys afermat a les seves rutines; la Clare Burns (Silvia Bel) en té 45 i una força expansiva capaç de fer trontollar l’arbre més ferm. Mestres confia de nou en Silvia Bel per construir un personatge directe i electritzant, xerraire i malparlat. La Clare irromp en la metòdica vida de l’Àlex presentant-se primer com assassina, després com a cambrera, més tard com a mestra i... Pep Cruz -amb una solidesa escènica aclaparadora d’un temps ençà- rep amb la dosi justa de sorpresa i capteniment els embats d’una Clare imprevisible i mentidera. Res sembla indicar que la condescendència que gasta l’Àlex amb la Clare, es tornarà oberta curiositat per anar transformant-se en oportunitat: potser la darrera ocasió de lliurar-se a viure plenament. La Clare també està sola després de la desaparició del seu fill ja adult. L’Àlex pot ser el rai providencial per salvar-la del seu naufragi.
Tot passa en un espai escènic espectacular. El gran encert de Paco Azorín ha estat el de crear un espai abstracte i simbòlic en forma de paràbola: una gran volta blanca que, invertida, serveix de pantalla de projecció, movent-se amb i per als personatges. La forma -que remet a la traçabilitat de les partícules-, és banc, taulell, restaurant, llit... eventualment, també nau; apropant cada cop més la intimitat dels personatges. Mestres dirigeix amb delicadesa aquest apropament sempre pròxim al fracàs. És, però, la força interpretativa de Silvia Bel i Pep Cruz, xocant i abraçant-se, la que fa saltar guspires de llum que ens conviden a viure fins i tot instal·lats en la incertesa.