No sé com aneu de física quàntica. Però sí sé ( en cas contrari, no estaríeu llegint aquests línies) que el teatre us agrada d’allò més . I si això us passa des de fa ja un cert temps, és molt probable que fa una dècada gaudíssiu al TNC de l’excel·lent obra de Michael Fryan “Copenhaguen”, en la qual Pere Arquillué interpretava a Werner Heisenberg, un dels pares de la física quántica. I el responsable precisament d’haver-li donat cos teòric al principi d’incertesa en què s’inspira aquesta altre també excel·lent obra teatral escrita pel mateix Simon Stephens responsable de l’adaptació escènica d’ “El curiós incident del gos a mitjanit”. D’altra banda, una peça en la qual Heisenberg no hi surt per a res, tret del títol . I no em negareu que també provoca certa incertesa, això d’estar veient una obra en la qual ni apareix el personatge que li dona nom, ni s’esmenta mai al llarg de tota l’acció. Encara que la seva teoria sí ensenyi el nas en boca de la seva coprotagonista , la Georgie, quan en pla casolà diu allò que Heisenberg t’hagués explicat de forma científica , i et recorda que “si mires alguna cosa molt de prop, no tens cap manera de saber on va i la velocitat amb què arriba”.
Quelcom que és una mica el que li passa a aquest londinenc carnisser de setanta-cinc anys anomenat Alex ,quan l’assalta verbalment a una estació de tren aquesta nord-americana de quaranta-dos anys anomenada Georgie que pertany a aquella classe de persones capaces de canviar-li la vida a qualsevol en un tres i no res… sempre i quant l’assaltat tingui certa disposició a deixar-se la canviar. I aquí és on, malgrat la distància que existeix entre aquest text i aquells guions, l’obra de Stephens en va recordar una mica l’estructura d’aquelles memorables “screwball comedies” que tant van abundar al Hollywood dels anys 30 i 40, i que tenen en “La fera de la meva nena” un dels seus màxims exponents. Si agafem la magistral pel·lícula de Howard Hawks com a referent, recordareu que en ella, un plàcid professor Gary Grant fins aquell moment poc donat a correr aventures emocionals ni de cap altra especie, es deixava sacsejar de valent per una frenètica i imprevisible Katharine Hepburn decidida a trancar-li els esquemes i fer-lo viure les situacions més absurdes imaginables. I evidentment, després de la sacsejada, el bo d’en Gary ja no podria imaginar una existència sense el terratrèmol de la Hepburn.
Doncs bé: la Georgie i l’Alex, en tenen alguna cosa de versió madura ( en el cas d’ella) i directament ficada ja en la vellesa ( en el cas d’ell) de personatges com aquells. Una versió desencisada que acumula ja molts fracassos, que sovint tira mà de mentides menys innocents i més interessades que les que circulaven per aquelles comèdies (d’això , la Georgie en sap força) , que és o es va fent cada cop més conscient de la urgència de no deixar escapar ja cap més tren, i que sap que sempre resulta millor fer un viatge sense cap esperança d’aconseguir l’objectiu que es pretenia amb ell, que lliurar-se a la desesperació. Stephens, ens presenta una molt equilibrada – comèdia dramàtica en la qual els embats de la Georgie i les cares de serena estupefacció de l’Alex es ban completant els uns amb les altres fins deixar en evidència fins a quin punt es venen a completar, i venen a ser demostracions d’un mateix sentiment de solitud .I la no menys equilibrada direcció de Josep Maria Mestres ( que sap com mostrar aquest joc entre equilibris desequilibrats mitjançant un hábil dispositiu escènic) troba en Sílvia Bel i en Pep Cruz els intèrprets ideals per a visualitzar la progressiva dependència i/o complicitat emocional que va sorgint entre aquests dos pols aparentment tan oposats. Ella, esplèndida i invasiva, desvetllant-nos poc a poc quanta fragilitat amaga la seva permanent impertinència . Ell, mostrant de forma encisadora aquella contradicció que es crea quan una persona vol fer veure que s’ha sentit molt ofès i que té moltes ganes de marxar, i alhora intueixes que no marxaria per res del món perquè s’han obert davant seu expectatives que ja, ni imaginava. Tots dos, desprenent tota la química necesaria per transmetrre’ns la tendresa, l’humor, els rampells patètics , les vulnerabilitats, la singular eròtica i el no menys singular afecte que va sorgint entre aquesta estranya parella.
