Tret que no us dediqueu a la ciència, potser no sabeu encara qui és Werner Heisenberg, però potser sí que heu sentit a parlar de l’afirmació que aquest físic teòric alemany va formular el 1927 i que es coneix com a Principi d’incertesa. És una de les bases de la mecànica quàntica i, explicant-ho de manera senzilla, diu que es pot conèixer amb precisió la posició d’una partícula o bé el moment lineal en què es troba, és a dir, el punt exacte de la trajectòria que segueix, però no totes dues coses a la vegada. És a dir, que si us mireu una cosa o una partícula en moviment de molt a prop, sabreu on és però us serà impossible saber cap a on va o la velocitat a la qual es mou, i a la inversa. Això, que és un principi elemental de la física quàntica, també es pot aplicar a la condició humana. Potser aquesta indeterminació us generarà ansietat, angoixa, por… o potser no, tot depèn de si la considereu com una amenaça o bé com una oportunitat. Això és el que ens proposa Simon Stephens en un muntatge que fa servir un principi científic com a metàfora de la incertesa en la vida humana i que ens mostra el món de possibilitats que obre la simple trobada, en una estació de tren de Londres, entre la Clare Burns, una dona de 42 anys, i l’Alex Priest, un ciutadà de 75 anys, carnisser de professió. Quines coses terribles, boniques, tristes o meravelloses ens podem fer a nosaltres mateixos o fer-nos l’un a l’altre?
Ha imaginat la història un dramaturg britànic que és un dels autors teatrals més coneguts del continent, autor de peces com Port (Premi Pearson a la millor obra teatral l’any 2002), On the Shore of the Wide World (Premi Olivier 2006 a la millor obra teatral), o Motortown, considerada millor obra de teatre internacional del 2007 per la revista teatral alemanya TheaterHeute. Els teatres de Londres, entre els quals el Royal Court Theatre o el National Theatre, acullen les estrenes dels seus textos, que s’han vist també a altres països europeus, als EUA o a Austràlia. Dirigeix la posada en escena barcelonina de l’obra de Simon Stephens (actual director artístic associat al Lyric Hammersmith de la capital anglesa i especialment vinculat durant molts anys amb l’Obrador d’Estiu Internacional de la Sala Beckett) Josep Maria Mestres, un dels grans noms de l’escena catalana que hem vist tant dirigint grans clàssics de la història del teatre com presentant-nos peces clau del teatre contemporani. Unes polaroids explícites (Grec 2001), Almuerzo en casa de los Wittgenstein (Ritter, Dene, Voss) (Grec 2010), Senyoreta Júlia (Grec 2012) o Amor & Shakespeare (Grec 2015) són algunes de les posades en escena que ha firmat al festival, on ara dirigeix Sílvia Bel i Pep Cruz.
No patiu! Bé, almenys els que som de lletres (com servidor o el mateix director de l'obra, Josep María Mestres) perquè aquí la teoría del senyor Werner Heisenberg, un dels pares de la física quàntica, només s'utilitzarà només com una metàfora. Segur que més d'un espectador, que no s'hauria de perdre l'obra, quan llegeix l'argument o el títol, es tira enrera. Doncs aquí la tasca sería dir.li: "No, tranquil. Es tracta d'una obra que parla sobre la condició humana i la incertesa". I, en efecte, "Incertesa" potser sería un títol més addient que no pas "Heisenberg".
Incertesa, en el sentit negatiu i positiu de la paraula. En els temps que corren (la pandèmia ho ha agreujat encara més, però ja existía, i tant que existía!) la humanitat va cap enrera, en tots els sentits. Incomunicació, solitud, drama...i en això viuen els dos personatges de l'obra: l'Àlex, un carnisser que viu pràcticament aïllat i que negocia amb ell mateix les seves penes. I la Claire, que vol combatre les seves carències intentant arribar a tothom, amb un anhel extraordinari de trencar la seva sol.litud. Però compte! Per què la troballa entre tots dos crea aquesta incertesa esmentada: a la vida real, si ens trobem un personatge com la Claire, al carrer, de sobte, que s'obre de seguida a nosaltres, pensaríem malament.
I aquí està el mèrit de l'obra: una magnífica creació de la incertesa humana: on anirem a parar, amb la que està caient? o bé, el personatge de Claire ha vingut per a salvar.nos? o no ens en refiem? Una història per a l'esperança en els temps que còrren, una història necessària i sensible que en alguns moments (el del ball) arriba a colpir (em recorda a "Esencia de mujer" amb Al Pacino), però alhora em crea inquietud: potser tot és inversemblant. Potser tot és física quàntica...