L’any 1927, el físic alemany Werner Heisenberg va formular l’anomenat Principi d’Incertesa, una teoria de l’àmbit de la mecànica quàntica que ve a dir, molt resumidament i des de la més absoluta ignorància sobre el tema, que és impossible mesurar quelcom amb completa precisió perquè aquesta mesura partirà, sempre, d’un instrument que no és perfecte. Aquesta formulació, entre d’altres, li va valdre a Heisenberg el Premi Nobel de Física de 1932 i serveix d'excusa al dramaturg britànic Simon Stephens per construir, a Heisenberg, una comèdia amarga i elegant amb la incertesa com a nucli, que ha arribat a la cartellera catalana en una novament magnífica traducció de Joan Sellent.
Heisenberg exposa dos personatges aparentment antagònics: Alex Priest, un home de 75 anys, fet i dret, tímid i tranquil, a qui sembla que la vida ja no pot sorprendre més; i Clare Burns, una dona de 42, expansiva, manipuladora i un punt extravagant. La seva trobada (casual?) en una de les grans estacions de tren de Londres és el punt de partida d’una relació basada en la incertesa. Res del que els espectadors veuen damunt l’escenari és previsible, començant per la forma com vesteixen i acabant pels objectius que dipositen la seva estranya però factible coneixença. Tot plegat per concloure que, davant de la incertesa que presideix la vida, només ens podem apuntalar en suposicions i impressions momentànies i indubtablement perennes.
Sense ser l’extraordinària i magnífica peça teatral que ens anuncien al programa de mà, l’obra d’Stephens està ben tramada i té una indubtable capacitat d’enganxar l’espectador i fer-lo qüestionar constantment cap on va la cosa. I, sobretot, construeix dos personatges dramatúrgicament molt atractius que són un regal per als seus intèrprets i acaben constituint el principal valor de la proposta més enllà de la seva peripècia.
En aquest panorama marcat per la incertesa, brilla la certesa que Pep Cruz i Sílvia Bel aprofiten l’ocasió i exprimeixen els seus rols per oferir un treball brillant i compenetrat. Després d’una primera escena una mica trontollant, Bel acaba fent una exhibició de recursos extraordinària, secundada per un Cruz contingut i elegant. Cal agrair a Josep M. Mestres una direcció que no vol anar més enllà dels actors i posa en solfa tot allò que cal per explicar bé la història i, sobretot, els protagonistes.
I, en aquest sentit, és absolutament imprescindible citar el també extraordinari paper que en tot plegat juga l’escenografia de Paco Azorín, una minimalista estructura que bascula amb l'argument, parlant com un personatge més i subratllant el text de forma magistral ajudada per una grandíssima il·luminació d’Ignasi Camprodon.
