A l'escena, amb una il·luminació generalment horitzontal (que pretén enfrontar el personatge de la nit amb el del dia) la desesperació de Koltès amara el conflicte. El text és molt complex. En aquesta impossibilitat de comunicar-se (Koltés dóna als personatges unes rèpliques de frases molt llargues i espesses), costa que sigui reeixida la voluntat de trobar confiança, tot persentant-se humil, del personatge de la nit (Andreu Benito). A la desconfiança del veí de la llum (Ivan Benet) se li suma un cert orgull i desig d'ordre i de mantenir un decòrum social. Si el primer, s'insinua disposat a tot; el segon, només dubta uns instants si seria adequat confiar-hi.
És una peça espessa, dura, que Ollé la situa en la màxima fondària del pou, sense compassió, escèptic de la humanitat. No hi busca gaires girs a un text que, dins de la seva foscor potser hi podria trobar algunes guspires d'esperança. És una reflexió en veu alta expressada per dos veus antagòniques, que coincideixen en una certa desesperació i soledat al davant d'allò desceonegut, com ara la mort.
L'espai és fosc i pesat. El carrer és en realitat una mena de plataforma de ferro en la que han de pendular per arribar a l'equilibri. És un joc molt puntual (i està molt bé que sigui així) per no despistar l'atenció de l'espectador de la potència del vers lliure de Koltès. L'artefacte no sobrepassa mai la tensió dle text, prova d'acompanyar-lo a diferència d'altres experiments circenses com aquell Ninet'InfernO de de Roland Auzet (Grec 2015). Sovint, Koltès demana aquesta foscor. i costa desempallegar-s'hi, tot i que el públic va agrair molt la mirada acollidora de l'immigrant que vol trobar amistat amb els desconeguts del carrer: La nit just abans dels boscos (OffRomea, 2013).
L'espai conceptual té estelles, no pretén ser gens plaent. La il·luminació, mica en mica va traslladant el feix de llum al sostre que fa reflexos deformes sobre el pensar dels protagonistes. El text , que arrenca ressonant, com si fos dins d'una cova, és el que marca l'últim respir del muntatge en un negre absolut. La metàfora de koltès trasllada a l'espectador allà on aquest vulgui. Sempre seran paisatges desolats, situacions injustes, de fred i pors, en què potser mirar de trobar complicitat amb la gent que li ha tocat ser a la banda més fosca, més desprotegida, com els refugiats d'una Europa incapaç d'atrevir-se a exercir la democràcia dels seus fonaments.
