En la solitud dels camps de cotó

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Ivan Benet, Andreu Benito, Queco Novell
Traducció:
Sergi Belbel
Assesoria de moviment:
Andrés Corchero
Escenografia:
Sebastià Brosa
Vestuari:
Míriam Compte
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Il·luminació:
Lionel Spycher
So:
Damien Bazin
Caracterització:
Núria Llunell
Ajudantia de direcció:
Iban Beltran
Direcció:
Xavier Ricart
Sinopsi:

A l’hora fosca en què les persianes dels comerços ja s’han tancat, dos desconeguts es troben clandestinament per dur a terme una transacció que posarà en joc les seves identitats i acabarà posant en risc alguna cosa més que la satisfacció de les intencions secretes de cadascú.

La força del desig a través dels laberints imprevisibles del llenguatge, en un dels duels més emblemàtics del teatre contemporani, protagonitzat per Andreu Benito i Ivan Benet, gràcies a la vibrant dialèctica de Bernard-Marie Koltès, que arriba per primera vegada al Teatre Nacional de Catalunya.

Crítica: En la solitud dels camps de cotó

25/01/2017

Obscur, desesperat, angoixant poema de Koltès

per Jordi Bordes

A l'escena, amb una il·luminació generalment horitzontal (que pretén enfrontar el personatge de la nit amb el del dia) la desesperació de Koltès amara el conflicte. El text és molt complex. En aquesta impossibilitat de comunicar-se (Koltés dóna als personatges unes rèpliques de frases molt llargues i espesses), costa que sigui reeixida la voluntat de trobar confiança, tot persentant-se humil, del personatge de la nit (Andreu Benito). A la desconfiança del veí de la llum (Ivan Benet) se li suma un cert orgull i desig d'ordre i de mantenir un decòrum social. Si el primer, s'insinua disposat a tot; el segon, només dubta uns instants si seria adequat confiar-hi. 

És una peça espessa, dura, que Ollé la situa en la màxima fondària del pou, sense compassió, escèptic de la humanitat. No hi busca gaires girs a un text que, dins de la seva foscor potser hi podria trobar algunes guspires d'esperança. És una reflexió en veu alta expressada per dos veus antagòniques, que coincideixen en una certa desesperació i soledat al davant d'allò desceonegut, com ara la mort.

L'espai és fosc i pesat. El carrer és en realitat una mena de plataforma de ferro en la que han de pendular per arribar a l'equilibri. És un joc molt puntual (i està molt bé que sigui així) per no despistar l'atenció de l'espectador de la potència del vers lliure de Koltès. L'artefacte no sobrepassa mai la tensió dle text, prova d'acompanyar-lo a diferència d'altres experiments circenses com aquell Ninet'InfernO de de Roland Auzet (Grec 2015). Sovint, Koltès demana aquesta foscor. i costa desempallegar-s'hi, tot i que el públic va agrair molt la mirada acollidora de l'immigrant que vol trobar amistat amb els desconeguts del carrer: La nit just abans dels boscos (OffRomea, 2013).

L'espai conceptual té estelles, no pretén ser gens plaent. La il·luminació, mica en mica va traslladant el feix de llum al sostre que fa reflexos deformes sobre el pensar dels protagonistes. El text , que arrenca ressonant, com si fos dins d'una cova, és el que marca l'últim respir del muntatge en un negre absolut. La metàfora de koltès trasllada a l'espectador allà on aquest vulgui. Sempre seran paisatges desolats, situacions injustes, de fred i pors, en què potser mirar de trobar complicitat amb la gent que li ha tocat ser a la banda més fosca, més desprotegida, com els refugiats d'una Europa incapaç d'atrevir-se a exercir la democràcia dels seus fonaments.