En la solitud dels camps de cotó

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Ivan Benet, Andreu Benito, Queco Novell
Traducció:
Sergi Belbel
Assesoria de moviment:
Andrés Corchero
Escenografia:
Sebastià Brosa
Vestuari:
Míriam Compte
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Il·luminació:
Lionel Spycher
So:
Damien Bazin
Caracterització:
Núria Llunell
Ajudantia de direcció:
Iban Beltran
Direcció:
Xavier Ricart
Sinopsi:

A l’hora fosca en què les persianes dels comerços ja s’han tancat, dos desconeguts es troben clandestinament per dur a terme una transacció que posarà en joc les seves identitats i acabarà posant en risc alguna cosa més que la satisfacció de les intencions secretes de cadascú.

La força del desig a través dels laberints imprevisibles del llenguatge, en un dels duels més emblemàtics del teatre contemporani, protagonitzat per Andreu Benito i Ivan Benet, gràcies a la vibrant dialèctica de Bernard-Marie Koltès, que arriba per primera vegada al Teatre Nacional de Catalunya.

Crítica: En la solitud dels camps de cotó

08/02/2017

Un concert de paraules

per Marc Sabater

Consideració preliminar: qualsevol que us digui que ha entès En la solitud dels camps de cotó a la primera o bé és el vostre cunyat (i ja se sap...) o bé us està mentint vilment. És absolutament impossible entendre aquesta obra de Bernard-Marie Koltès que Joan Ollé dirigeix a la Sala Petita del Teatre Nacional i que suposa el debut, potser una mica tardà, del també autor de Roberto Zucco, Moll Oest o La nit just abans dels boscos en aquest escenari. En la solitud dels camps de cotó és una peça per a espectadors entrenats, molt entrenats, o, millor encara, lectors disposats a fer-ne unes quantes lectures per escatir mínimament qui són, què volen i què fan els dos personatges que la protagonitzen. Dos homes que es troben en una hora fosca en un espai indeterminat i entaulen una gran conversa sobre una presumpta transacció. 

Estem davant d’un text fosc, dens i críptic, no apte per a espectadors necessitats de racionar tot el que passa en escena. Perquè el que hi passa és, essencialment, un duel entre dos personatges inidentificables que s’odien i s’estimen a la vegada, es refusen i es necessiten, es busquen i es defugen... Impossible anar més enllà. En la solitud dels camps de cotó és com un gran concert de paraules davant del qual l’única actitud possible –per sortir airós de la representació, s’entén– és deixar-se portar sense intentar res més que sentir, en el sentit musical del terme, el que passa damunt l’escenari.

La sort és que en aquest cas els músics són autèntics concertinos, intèrprets de luxe que serveixen els molts de Koltès perfectament afinats per tal que, donades les circumstàncies, com a mínim la partitura soni nítida i brillant. Al costat de la solvència habitual d’Andreu Benito s’hi descobreix un Ivan Benet impecable i indubtablement sòlid que disputa el duel amb contundència i aconsegueix deixar-lo, com a mínim, en taules.

Naturalment, és mèrit també del director d’aquesta petita orquestra. Ollé que basteix una posada en escena que ajuda a explicar el text, a clarificar-lo en la mesura del possible i a afegir-hi un plus de transparència que, francament, s’agraeix. Hi ajuda molt, moltíssim, una excel·lent escenografia de Sebastià Brossa que bascula, com els personatges, per acabar engolint-los. Grans treballs d’il·luminació (Lionel Spycher) i de caracterització (Núria Llunell) reblen aquest vestit de gala per una peça d’alta volada.