Consideració preliminar: qualsevol que us digui que ha entès
En la solitud dels camps de cotó a la
primera o bé és el vostre cunyat (i ja se sap...) o bé us està mentint vilment.
És absolutament impossible entendre aquesta obra de Bernard-Marie Koltès que
Joan Ollé dirigeix a la Sala Petita del Teatre Nacional i que suposa el debut,
potser una mica tardà, del també autor de Roberto
Zucco, Moll Oest o La nit just abans dels boscos en aquest
escenari. En la solitud dels camps de
cotó és una peça per a espectadors entrenats, molt entrenats, o, millor
encara, lectors disposats a fer-ne unes quantes lectures per escatir mínimament
qui són, què volen i què fan els dos personatges que la protagonitzen. Dos
homes que es troben en una hora fosca en un espai indeterminat i entaulen una
gran conversa sobre una presumpta transacció.
Estem davant d’un text fosc, dens i críptic, no apte per a
espectadors necessitats de racionar tot el que passa en escena. Perquè el que
hi passa és, essencialment, un duel entre dos personatges inidentificables que
s’odien i s’estimen a la vegada, es refusen i es necessiten, es busquen i es
defugen... Impossible anar més enllà. En
la solitud dels camps de cotó és com un gran concert de paraules davant del
qual l’única actitud possible –per sortir airós de la representació, s’entén–
és deixar-se portar sense intentar res més que sentir, en el sentit musical del terme, el que passa damunt
l’escenari.
La sort és que en aquest cas els músics són autèntics
concertinos, intèrprets de luxe que serveixen els molts de Koltès perfectament
afinats per tal que, donades les circumstàncies, com a mínim la partitura soni
nítida i brillant. Al costat de la solvència habitual d’Andreu Benito s’hi
descobreix un Ivan Benet impecable i indubtablement sòlid que disputa el duel
amb contundència i aconsegueix deixar-lo, com a mínim, en taules.
Naturalment, és mèrit també del director d’aquesta petita
orquestra. Ollé que basteix una posada en escena que ajuda a explicar
el text, a clarificar-lo en la mesura del possible i a afegir-hi un plus de
transparència que, francament, s’agraeix. Hi ajuda molt, moltíssim, una
excel·lent escenografia de Sebastià Brossa que bascula, com els personatges,
per acabar engolint-los. Grans treballs d’il·luminació (Lionel Spycher) i de
caracterització (Núria Llunell) reblen aquest vestit de gala per una peça
d’alta volada.
