En la solitud dels camps de cotó

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Ivan Benet, Andreu Benito, Queco Novell
Traducció:
Sergi Belbel
Assesoria de moviment:
Andrés Corchero
Escenografia:
Sebastià Brosa
Vestuari:
Míriam Compte
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Il·luminació:
Lionel Spycher
So:
Damien Bazin
Caracterització:
Núria Llunell
Ajudantia de direcció:
Iban Beltran
Direcció:
Xavier Ricart
Sinopsi:

A l’hora fosca en què les persianes dels comerços ja s’han tancat, dos desconeguts es troben clandestinament per dur a terme una transacció que posarà en joc les seves identitats i acabarà posant en risc alguna cosa més que la satisfacció de les intencions secretes de cadascú.

La força del desig a través dels laberints imprevisibles del llenguatge, en un dels duels més emblemàtics del teatre contemporani, protagonitzat per Andreu Benito i Ivan Benet, gràcies a la vibrant dialèctica de Bernard-Marie Koltès, que arriba per primera vegada al Teatre Nacional de Catalunya.

Crítica: En la solitud dels camps de cotó

22/01/2017

Un discurs ferruginós

per Andreu Sotorra

Que aixequi la mà qui, des de l'estrena d'aquest poema èpic de Bernard-Maria Koltès (Metz, 1948 - París, 1989), a Avinyó, sota la direcció de Patrice Chéreau, el 1987, n'ha tret l'entrellat. De versions explicatives, en trenta anys, se n'han donat moltes, algunes de contradictòries, d'altres molt subjectives, algunes metafísiques i, la majoria, de caire intel·lectual. Més aviat per a iniciats i no pas per a espectadors del dia a dia.

¿Per què, però, aquesta peça, considerada breu (1h15m) però intensa, havia temptat fins ara més aviat iniciatives privades i sales petites o alternatives i no havia entrat mai tampoc ni al mateix Teatre Lliure que va protagonitzar el debut de l'autor aquí? Probablement perquè el seu contingut demana una predisposició dels espectadors molt especial. No és el mateix posar-se davant d'un monòleg que relata una història lineal que posar-se davant de dos gairebé espectres que debaten sobre el misteri de la vida... o de la mort. Cal advertir d'entrada, que la interpretació d'Andreu Benito i Ivan Benet és simplement magistral i admirable. Una mena de tesi doctoral per a qualsevol actor.

Però el llenguatge és finalment allò que li queda a l'espectador per no perdre's en la dialèctica koltesiana. Tastar el llenguatge, paladejar-ne cadascuna de les afirmacions, provar allò que es repliquen el Dealer i el Client sense pretendre anar més enllà d'on arriben ells que, no ho amaguen, es troben en un espai buit, perdut, salvatge, incert.

Per a una peça breu que sembla que demani austeritat, la posada en escena del TNC ha optat per una situació dels espectadors a dues bandes i una escenografia espectacular. Al mig, una plataforma mòbil que té tot el color del rovell fa que els dos personatges s'hi juguin l'equilibri mentre discursegen. Només al final, una altra immensa plataforma també impregnada de rovell baixa lentament com si volgués planxar el parell de protagonistes. És una escenografia volgudament angoixant que Sebastià Brosa afegeix a les seves creacions artístiques per a l'escena, però que en el cas de l'obra «En la solitud dels camps de cotó» sembla que vulgui guanyar amb magnitud i pes ferruginós tota la poètica del discurs que Koltès ofereix embolcallat de fragilitat. (...)