Les coses excepcionals

Teatre

informació obra


Producció:
Sixto Paz Produccions
Traducció:
Adriana Nadal
Intèrprets:
Pau Roca
Escenografia:
Paula Bosch
Sinopsi:

«La comèdia més divertida que veurà sobre la depressió». Així va titular The Guardian la seva crítica de Les coses excepcionals de Duncan Macmillan en l’estrena a Edimburg. Un èxit instantani amb nombroses produccions i premis. La versió catalana va a càrrec de Pau Roca, protagonista de muntatges tan aplaudits com Pulmons. Un monòleg hilarant i honest sobre el sentiment de culpa que creix quan sents que no has fet feliços els que estimes i t’estimen. Tot comença amb una llista de coses que fan que la vida pagui la pena. Una llista que escriu un nen de sis anys a la mare que ha intentat suïcidar-se. Llista que, a aquell nen, ara adult, potser també li és útil.

Interpretada per Pau Roca / Leticia Dolera en dies alternatius.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Les coses excepcionals

02/12/2018

Convertir en extraordinari la quotidianeïtat

per Jordi Bordes

Els de Sixto Paz tornen a redòs de Duncan  MacMillan (Pulmons) amb una peça que busca el contrast de les  facetes vitals. Si en l'anterior (entre Pau Roca i Carlota Olcina) van discutir la conveniència de quedar embarassats, ara és Pau Roca el que imagina un panorama molt marcat per l'eufòria i, sobretot, la drepresió de la seva mare. El seu primer intent de suïcidi es converteix en un motor per construir una llista de coses excepcionals, de raons per viure. Són inacabables. Només cal tenir els ulls ben oberts i el cor disposat a escoltar-ho. La posada en escena és particular perquè l'actor, ara, s'envotla de públic i el convida a participar. La capacitat de seducció personal de Pau Roca fa la resta. Tothom entra al joc, un pun naïf, però que trasllada un somriure a tots els espectadors. La catarsi arriba a la platea que li agrada trobar l'originalitat d'aquesta llista que va madurant a mesura que el nen de 7 anys creix, s'enamora, i percep un cert aire taciturn que sembla ser l'ombra de la seva mare.  Sempre hi ha una sensació de culpa per la depressió de la mare. I una angúnia a què ell repeteixi la tristor profunda de la mare. (En Aquest sentit, és un notable contrast amb No m'oblideu mai). Però el propi personatge refusa aquesta sensació, aconsellat pels estudis. 

S'empipa amb el romanticisme desesperat de Werther  però ell el viu des d'un vessant molt més brillant, optimista, evitant la tràgica mort. Sixto Paz construeix la seva trajectòria amb obres, amb una forta càrrega emotiva, desitjant sempre un futur millor (personal i col·lectiu) i amb una forta ironia i empatia. Fins i tot en aquest cas de dolor pel suïcidi per una persona estimada saben trobar les parts precioses del record, els moments d'eufòria de vitalitat extrema de la mare i la família. I amb aquella nostàlgia esperançada reconstrueixen les vides fràgils, apedeçades, amb una carícia i les ganes que la llista de coses excepcionals creixi exponencialment.