Les coses excepcionals

Teatre

informació obra


Producció:
Sixto Paz Produccions
Traducció:
Adriana Nadal
Intèrprets:
Pau Roca
Escenografia:
Paula Bosch
Sinopsi:

«La comèdia més divertida que veurà sobre la depressió». Així va titular The Guardian la seva crítica de Les coses excepcionals de Duncan Macmillan en l’estrena a Edimburg. Un èxit instantani amb nombroses produccions i premis. La versió catalana va a càrrec de Pau Roca, protagonista de muntatges tan aplaudits com Pulmons. Un monòleg hilarant i honest sobre el sentiment de culpa que creix quan sents que no has fet feliços els que estimes i t’estimen. Tot comença amb una llista de coses que fan que la vida pagui la pena. Una llista que escriu un nen de sis anys a la mare que ha intentat suïcidar-se. Llista que, a aquell nen, ara adult, potser també li és útil.

Interpretada per Pau Roca / Leticia Dolera en dies alternatius.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Les coses excepcionals

20/12/2018

Amb l'ajut de Pau Roca i Macmillan , aneu preparant el vostre llistat de les coses per les quals val la pena viure

per Ramon Oliver

A Duncan Macmillan el vam descobrir fa uns pocs anys a la Sala Beckett i també llavors de la mà de Pau Roca i Sixto Paz  gràcies a “Pulmons”, una admirable obra d’aparença inicialment lleugera l’emotiva fondària de la qual s’anava fent més i més evident a mesura que avançava l’acció. Si recordeu, tot començava a una botiga d’IKEA , amb una parella conversant gairebé com qui no vol la cosa sobre la conveniència o no de plantejar-se això de tenir fills. I tot acabava dibuixant l’arc complert d’un parell de vides entrellaçades per sempre més , tant pels bons com pels mals moments compartits. Gràcies a l’excel·lent espectacle de Sixto Paz dirigit per Marilia Samper, vam comprovar llavors que  Macmillan era un autor dotat per dibuixar cosmogonies existencials a partir de petites vides quotidianes marcades per les seves contradiccions, els seus desitjos de viure i –alhora-  la seva por a la vida, a l’esdevenir, al mateix funcionament del món que els envolta.

Doncs , com sap molt bé la cèlebre directora Katie Mitchell ( la creadora de “Ombra. Parla Eurídice”) , que l’ha convertit en un dels seus autors de referència i ha dirigit diversos texts seus, o com va tornar a  comprovar el públic del National de Londres esgotant les localitats de “People, Places and Things”, una molt premiada obra sobre les addiccions i la dificultat de sortir d’elles explicada en primera persona per la seva protagonista , allò que vam descobrir amb “Pulmons” sembla ser que forma part de l’ADN creatiu de Macmillan. Un ADN que es torna a fer del tot evident a les llistes i més llistes de coses per les quals paga la pena seguir vivint que li escriu el protagonista de “Les coses excepcionals” a la seva mare, dona depressiva no tan convençuda com ell que això de seguir viva tingui algun sentit. L’intent de suïcidi d’aquesta mare quan el nostra personatge és encara una criatura, serà el detonant que posi en marxa aquests llistats en els quals hi cap una mica de tot. Quan es tracta de trobar raons per seguir tenint ganes d’aixecar-se al matí, no existeix la paraula “banalitat”: fins i tot allò que sembla més banal pot adquirir dimensions d’enorme transcendència  i transmetre més alè vital que els grans discursos i els arguments emocionals. De debò – posem pel cas, i per posar un exemple dels que surten al llistat; el primer de tots- estàs disposat o disposada a perdre’t per sempre més el plaer que dóna llepar un gustós gelat???

He parlat del protagonista d’aquesta proposta. Però com probablement ja sabeu – i si no sabeu de quina manera, millor per a vosaltres- aquí tots som protagonistes. Tots podem tenir un paper a jugar, sense que això s’assembli per a res  a altres espectacles  participatius en els quals hagueu participat. En qualsevol cas, millor deixar les coses aquí. Millor que us deixeu sorprendre pel grau d’implicació que potser us demani un brillant Pau Roca que controla en tot moment totes les vessants de la proposta, tant aquelles que poden despertar un somriure, com aquelles que provoquen una emoció, o com aquelles altres que ens recorden que potser no hi ha cap llista infinita que pugui postergar per sempre més allò que tant temem, però que el simple fet d’anar-la escrivint ja té molt de  sentit. I sí: com a “Pulmons”, també aquí partirem dels números d’una llista per acabar dibuixant l’arc temporal d’unes quantes existències . Ara només falta saber – això ho deixarem en el terreny de la intimitat – quina seria la vostra llista de raons per seguir vivint, reconeixent que qui més qui menys, ha fet servir alguna vegada les llistes per sentir-se millor ,per creure que controla més la seva existència, i per trobar-li sentit a l’amenaça del sense sentit que es troba amagada per qualsevol racó.