Les coses excepcionals

informació obra



Producció:
Sixto Paz Produccions
Traducció:
Adriana Nadal
Intèrprets:
Pau Roca
Escenografia:
Paula Bosch
Sinopsi:

«La comèdia més divertida que veurà sobre la depressió». Així va titular The Guardian la seva crítica de Les coses excepcionals de Duncan Macmillan en l’estrena a Edimburg. Un èxit instantani amb nombroses produccions i premis. La versió catalana va a càrrec de Pau Roca, protagonista de muntatges tan aplaudits com Pulmons. Un monòleg hilarant i honest sobre el sentiment de culpa que creix quan sents que no has fet feliços els que estimes i t’estimen. Tot comença amb una llista de coses que fan que la vida pagui la pena. Una llista que escriu un nen de sis anys a la mare que ha intentat suïcidar-se. Llista que, a aquell nen, ara adult, potser també li és útil.

Crítica: Les coses excepcionals

28/11/2019

L’excepcionalitat del present escènic

per Alba Cuenca Sánchez

A partir del primer intent de suïcidi de la seva mare, el nen protagonista de Les coses excepcionals decideix elaborar una llista d’aquells motius per les que val la pena viure. Sota aquesta premissa, el text de Duncan Macmillan, autor també de Pulmons, proposa un monòleg positivista del que implica la depressió crònica per als familiars dels afectats. El tema queda però endolcit per la mirada del nen, després adult traumatitzat, d’una manera molt subtil on la cara més fosca queda amagada entre línies.

El muntatge de Sixto Paz es manté allunyat del drama i insisteix en donar-ne una visió amable, amb l’humor com a element fonamental. Per a fer-ho utilitza un sistema curiós, que té alhora avantatges i inconvenients. En la seva proposta, protagonitzada per Pau Roca, amb públic a dues bandes –amb algunes files de butaques a l’escenari del club Capitol-  i sense pràcticament cap d’escenografia, els espectadors completen el relat interpretant la resta de personatges del monòleg. Mentre ens asseiem, Pau Roca ens demana a alguns membres del respectable que, quan la funció comenci,  llegim en veu alta alguns dels elements de la llista cada cop que ell digui el número corresponent. En realitat, aquest primer moment serveix a l’actor per fitxar mentalment i sense preavís a la cinquena de persones que, al llarg de la funció, farà interactuar en diverses ocasions assignant-los els diversos papers de l’auca.

Aquest sistema genera un mecanisme molt interessant, ja que l’obra només pot evolucionar a través de l’escolta i l’atenció absolutes. Més que un intèrpret, Roca es converteix en un narrador-director que assumeix la complexa tasca de conduir als actors improvisats. Més enllà de les paraules, el to, els moviments i la mirada li serveixen per generar en directe la complicitat necessària, deixant a la vista els bells mecanismes de l’acte comunicatiu. Alhora, els participants també erosionen la peça amb les seves aportacions, que depenen molt de cada persona – cal destacar aquí el bon ull de Roca al triar les més disposades a entrar al joc. Amb aquestes peces, s’improvisa una mena de teatre col·laboratiu i, per tant, inevitablement viu.

D’altra banda, la tècnica peca a vegades de distorsionar els elements més rotunds de la peça, amb entrades i sortides constants al món de la ficció. Al final, l’atenció es focalitza més en la forma que en el contingut i l’emoció queda soterrada. Dit d’una altra manera, estem més pendents de les divertides reaccions d’aquest públic convertit en intèrpret que de les dels personatges. Al final, ens quedem amb una idea molt simple del tema que l’obra tracta i es genera poc debat posterior, una oportunitat perduda de parlar del suïcidi amb més profunditat.

Amb tot, el muntatge es entretingut, divertit i amb una certa tendresa naïf. Funciona com una proposta edulcorada, sense gaires pretensions més enllà de dir allò que volem sentir d’una manera amena i volgudament espontània.

PD: Una anècdota. Abans que comencés l’obra, un espectador es queixava a la seva acompanyant del costum, cada cop més estès, de fer del teatre un lloc participatiu. Per a ell, “el teatre és asseure’t i veure el què passa, no haver de participar”. El més curiós del comentari és que el va acompanyar d’un exemple de pràctica teatral unilateral: Carmina Burana, de La Fura dels Baus. Qui ho hauria dit, fa 30 anys, que la mítica companyia seria avui exemple de teatre conservador!