Les coses excepcionals

informació obra



Producció:
Sixto Paz Produccions
Traducció:
Adriana Nadal
Intèrprets:
Pau Roca
Escenografia:
Paula Bosch
Sinopsi:

«La comèdia més divertida que veurà sobre la depressió». Així va titular The Guardian la seva crítica de Les coses excepcionals de Duncan Macmillan en l’estrena a Edimburg. Un èxit instantani amb nombroses produccions i premis. La versió catalana va a càrrec de Pau Roca, protagonista de muntatges tan aplaudits com Pulmons. Un monòleg hilarant i honest sobre el sentiment de culpa que creix quan sents que no has fet feliços els que estimes i t’estimen. Tot comença amb una llista de coses que fan que la vida pagui la pena. Una llista que escriu un nen de sis anys a la mare que ha intentat suïcidar-se. Llista que, a aquell nen, ara adult, potser també li és útil.

Crítica: Les coses excepcionals

02/02/2019

Per apuntar-la a la llista

per Núria Cañamares

Després d’aquell ‘Pulmons’ en què assistíem al Dragon Khan d’emocions que viu una parella davant la idea de concebre un fill en plena crisi global, Pau Roca torna a citar-nos amb el dramaturg Duncan Macmillan per parlar-nos d’un tema tan punyent com és el suïcidi. Recreant com un noi va viure la depressió crònica de la seva mare se’ns descobreix una bonica manera de gestionar la situació: amb una llista de coses que ens fan feliços. Han de ser veritablement encoratjadores, que mereixin integrar aquesta enumeració ben personal i, probablement, alhora àmpliament compartida.

Macmillan aposta per fer-ho amb un únic actor a l’escenari. Però, de fet, no estarà sol, ja que el públic –situat a quatre bandes– participa col·laborativament en la funció, plagada d’accions. I el monòleg deixa de ser-ho, convertint-se en un diàleg o fins i tot en una conversa silenciosa.

Fidel a l’original, Sixto Paz adapta l’obra el mínim imprescindible al nostre context perquè ens resulti més propera i amb una gran sensibilitat ens mostra que es pot tractar un tema trist posant-hi humor i llum.

‘Les coses excepcionals’ encaixa en aquella categoria d’espectacles “excepcionals” que no sovintegen a la cartellera. Per exemple, ‘Una gossa en un descampat’, ‘Llibert’ o ‘Tender Napalm’ (aquest últim també de Sixto Paz i Psirc, amb Pau Roca a la interpretació i la direcció), que comparteixen la dolorosa i inassumible pèrdua d’un fill. Són produccions reconfortants que ens ensenyen que, malgrat la fatalitat, per impertinent i perseverant que sigui, sempre es pot trobar un bri d’esperança. Abraçades col·lectives fetes des del més sincer, el més simple, el més important.