Les coses excepcionals

Teatre

informació obra


Producció:
Sixto Paz Produccions
Traducció:
Adriana Nadal
Intèrprets:
Pau Roca
Escenografia:
Paula Bosch
Sinopsi:

«La comèdia més divertida que veurà sobre la depressió». Així va titular The Guardian la seva crítica de Les coses excepcionals de Duncan Macmillan en l’estrena a Edimburg. Un èxit instantani amb nombroses produccions i premis. La versió catalana va a càrrec de Pau Roca, protagonista de muntatges tan aplaudits com Pulmons. Un monòleg hilarant i honest sobre el sentiment de culpa que creix quan sents que no has fet feliços els que estimes i t’estimen. Tot comença amb una llista de coses que fan que la vida pagui la pena. Una llista que escriu un nen de sis anys a la mare que ha intentat suïcidar-se. Llista que, a aquell nen, ara adult, potser també li és útil.

Interpretada per Pau Roca / Leticia Dolera en dies alternatius.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Les coses excepcionals

27/11/2018

D'efecte terapèutic

per Iolanda G. Madariaga

Poques vegades hom surt tan reconfortat del teatre: amb unes ganes immenses d’estimar la vida i abraçar-la amb desfici. Pau Roca desgrana una història farcida d’emoció. Ho fa des de la més absoluta i radical honestedat, suscitant la complicitat del públic des del primer moment. En rebre’ns, amb tota senzillesa i un somriure als llavis, va recavant la simpatia de tots i cada un dels convocats. Pau Roca ens explica en el programa de mà la profunda petjada que va deixar Duncan Macmillan autor de Pulmons (Lung, 2011), en la companyia Sixto Paz que la va estrenar fa quatre anys. La companyia que ha transitat per textos i propostes dramatúrgiques molt diferents però servant sempre un compromís amb el teatre com a eina de transformació social, torna a un teatre intimista de la quotidianitat. Retroben a un Macmillan que llança una audaç proposta amb un text teatral atípic (Every Brillant Thing, 2013); els de Sixto Paz i un esplèndid Pau Roca el converteixen en una experiència excepcional.

Es tracta d’un monòleg que requereix una certa implicació del públic per a que funcioni, és per això que la rebuda del públic a la sala és un moment fonamental. Roca exerceix d’anti-vedete perfecta. La resta és la història d’un personatge marcat per la profunda depressió que pateix la seva mare. Des de la més tendre infantesa, el nostre protagonista intenta apaivagar els desitjos suïcides de la mare confeccionant una llista de les 1000 coses per les quals paga la pena viure. Una llista que anirà ampliant a batzegades al llarg de la seva vida. L’exercici amb tota la càrrega naïf que es vulgui, acaba convertint-se en una fórmula eficaç per exorcitzar els propis dimonis. Però la màgia de l’espectacle no està tan sols en el text, el prodigi esclata quan s’és capaç de crear una veritable comunió amb els convocats. Ara amb un xiuxiueig a cau d’orella, ara amb una increpació directa, el públic va prenent paper en la representació i tots acceptem de bon grat tota mena de convencions per continuar el joc fascinant al que ens lliurem sense recança. Al final creiem comprendre que era allò tan complex de la catarsi o, si més no, gaudir del mateix efecte terapèutic de la llista. Tant de bo aquest espectacle tingui una llarga vida i pugui arribar a milers d’espectadors!