Tender Napalm

informació obra



Direcció:
Pau Roca
Intèrprets:
Pau Roca, Ariadna Cabrol, Anna Pasqual, Wanja Kahlert, Adrià Montaña
Escenografia:
Guillem Gelabert
Assesor de moviment:
Mercè Boronat
Il·luminació:
Guillem Gelabert
So:
Txume Viader
Ajudant de direcció:
Jan Vilanova Claudín
Producció:
Gerard Belenes, Adriana Nadal
Dramatúrgia:
Hillel Kogan
Coreografia:
Hillel Kogan
Sinopsi:

Potser l'inici de l'amor no és sinó l'anunci d'un final? Dos personatges recorren els camins de la memòria, però també els de la imaginació, explorant la manera en què els amants creen les seves pròpies històries i mitologies. Reviuran així la seva relació, creant un món fantàstic i inquietant on conviuen el sexe i la violència. El text no s’endinsa només en l’habitació dels amants, sinó en la seva ment i en aquells racons secrets que amaguem a tothom excepte a la parella. Poques vegades s’ha explorat en escena l’amor sexual d’una manera tan salvatgement honesta, brutal i tendra.

El llenguatge és l'arma d'uns personatges abandonats en una illa deserta amb micos, serps, vaixells pirates i cocos assassins que s'encarregaran de fer-nos veure els integrants de PSIRC, una companyia jove de circ contemporani que és còmplice de l'espectacle i que s'ha fet coneguda amb el muntatge Acrometria. La fantasia que aporta el món del circ, però també l'espai sonor, embolcallen els protagonistes, dos amants que, com si fossin gladiadors sobre l'arena, interpreten en escena una coreografia de gestos i moviments.

Philip Ridley és un dels dramaturgs britànics contemporanis més polièdrics: ha escrit novel•les, és artista plàstic i ha treballat tant per al cinema com per al teatre, on va ser considerat un dels pioners del moviment In-yer-face theatre, del qual han format part Mark Ravenhill o Sarah Kane. S'encarrega de posar en escena el seu text una jove companyia nascuda el 2013 que ha creat muntatges tan aplaudits com Pulmons (2014), hISTÒRIA (2016) o Dybbuk (2016).


Crítica: Tender Napalm

20/12/2017

Laboratori de crueltats i desequilibris de Sixto Paz

per Jordi Bordes

És lloable que una jove productora com Sixto Paz, que es dedica a portar a escena obres de dramatúrgia contemporània amb un repartiment un punt mediàtic, es dediqui a experimentar noves formes d'expressió. Aquest és el cas a la Beckett, aquests dies. L'obra, estrenada molt puntualment al Grec (estranya que hagi estat tant pocs dies en exhibició, per ara), prova de confluir circ i paraula. El verb més extrem i el mà a mà més contorsionista. El repte era transformar els personatges secundaris  i les inquietuds en moviment, en equilibri. Però, en tractar-se d'una parella que tot és aspre, els de Psirc busquen sempre el punt del desequilibri per completar la situació.

Tender napalm parla de la sensació d'una parell que acaba de pedre una criatura. Ho fa situant els personatges en un espai oníric i desolat alhora. Era el Paradís, eren els reis de les illes i han descobert que es tracta d'un illot estèril, carregat d'amenaces i que, només poden lluitar. Com una mena de Prometeus moderns han d'acceptar una lluita constant, una pèrdua absoluta, una decepció amputadora. L'un culpa l'altre. Molt pocs son els cops que  poden reconciliar-se amb bells records del passat. De quan es van conèixer en aquella festa increïble, desproporcionada, per anunciar (en silenci) la propera mort del pare. 

La presó en què es troben els dos personatges (i els actors que els interpreten) amb una rudesa extrema, dins del seu món desolat, evoca a la Sarah Kane, certament. També fa transitar al públic per un riu d'emocions molt abrupte amb una situació que s'escapa del realisme, del conformisme, del moralment correcte. Philip Ridley trasllada el desesper dels personatges a l'agonia de l'escena, incomoda el públic. I trenca el distanciament acomodatici. Des de la duresa, però, hi ha instans d'extrema i dolorosa bellesa. Com quan la noia canta penjada de l'estanteria. O quan el noi escapa de la serp com un heroi entre els cossos dels de Psirc. Diuen que les bombes que van caure al 1938 a Barcelona eren tant sanguinàries com totes però que, mirant-ho des de Vallvidrera era una estampa terriblement preciosa. Doncs això. Els Sixto (que tornaran amb Bull, una peça a la Villarroel en uns mesos amb el seu format més convencional després de Pretty) fan un pas més al món desconegut teatral, com ja havien fet amb altres treballs a la Beckett com hISTORIA i Dybbuk.