Tender Napalm

informació obra



Direcció:
Pau Roca
Intèrprets:
Pau Roca, Ariadna Cabrol, Anna Pasqual, Wanja Kahlert, Adrià Montaña
Escenografia:
Guillem Gelabert
Assesor de moviment:
Mercè Boronat
Il·luminació:
Guillem Gelabert
So:
Txume Viader
Ajudant de direcció:
Jan Vilanova Claudín
Producció:
Gerard Belenes, Adriana Nadal
Dramatúrgia:
Hillel Kogan
Coreografia:
Hillel Kogan
Sinopsi:

Potser l'inici de l'amor no és sinó l'anunci d'un final? Dos personatges recorren els camins de la memòria, però també els de la imaginació, explorant la manera en què els amants creen les seves pròpies històries i mitologies. Reviuran així la seva relació, creant un món fantàstic i inquietant on conviuen el sexe i la violència. El text no s’endinsa només en l’habitació dels amants, sinó en la seva ment i en aquells racons secrets que amaguem a tothom excepte a la parella. Poques vegades s’ha explorat en escena l’amor sexual d’una manera tan salvatgement honesta, brutal i tendra.

El llenguatge és l'arma d'uns personatges abandonats en una illa deserta amb micos, serps, vaixells pirates i cocos assassins que s'encarregaran de fer-nos veure els integrants de PSIRC, una companyia jove de circ contemporani que és còmplice de l'espectacle i que s'ha fet coneguda amb el muntatge Acrometria. La fantasia que aporta el món del circ, però també l'espai sonor, embolcallen els protagonistes, dos amants que, com si fossin gladiadors sobre l'arena, interpreten en escena una coreografia de gestos i moviments.

Philip Ridley és un dels dramaturgs britànics contemporanis més polièdrics: ha escrit novel•les, és artista plàstic i ha treballat tant per al cinema com per al teatre, on va ser considerat un dels pioners del moviment In-yer-face theatre, del qual han format part Mark Ravenhill o Sarah Kane. S'encarrega de posar en escena el seu text una jove companyia nascuda el 2013 que ha creat muntatges tan aplaudits com Pulmons (2014), hISTÒRIA (2016) o Dybbuk (2016).


Crítica: Tender Napalm

15/07/2017

El refugi del dolor

per Núria Cañamares

“Quan perds un fill es crea un forat negre a l’univers”. Aquesta frase escopida amb tinta vermella al pati de dalt de la Beckett és el primer que es troba al públic mentre es refresca amb la beguda oferta per la companyia i conversa animadament, encara aliè a l’oníric i fosc cosmos en què està a punt d’endinsar-se. L’espai impacta d’entrada, presidit per uns grans barrots, una lletra en anglès que parla d’un món que ja no hi és i una immensa prestatgeria carregada de pots amb alguna cosa a l’interior... Un d’ells és al centre de la sala i genera una gran curiositat. I quan els interrogants que llença l’enigmàtica estança comencen a créixer, apareix el text.

És violent, sexual, poètic, punyent... l’única arma de la parella protagonista. Empresonats en el dolor per la pèrdua de la seva filla, lluiten per sortir-se’n, encara que hagin d’ofegar l’altre per aconseguir-ho. No ho saben fer (poden?) de cap altra manera. El text, del britànic Philip Ridley, és dens i es refugia en un imaginari que situa els personatges en una illa deserta, envoltats de micos, cocos, lloros, serps i palmeres. Un segon estadi sense més sortida que la imaginació com a tot consol. Una vàlvula d’escapament on, potser, trobaran la llum per continuar endavant. On, potser, les peces tornaran a encaixar i l’engranatge reprendrà la marxa.

Sixto Paz ha encaixat amb èxit la densitat de l’obra oxigenant-la amb un to informal que trenca les convencions i incorporant-hi el llenguatge del circ. Amb la complicitat de la companyia Psirc ha posat imatges al refugi fictici de Ridley multiplicant l’evocació de la dramatúrgia i, a través d’acrobàcies i construccions, fa possible que l’espectador vegi aquest univers paral·lel de flora i fauna exòtica amb arbres màgics i il·lusions òptiques. La compenetració de teatre i circ és admirable, així com la incursió de totes dues companyies al terreny de l’altre, especialment la dels actors Pau Roca i Ariadna Cabrol, que es llencen al joc cirquense deixant-se caure, enfilant-se o caminant per la paret.  

A més de l’aportació visual, de moviment i varietat d’alçades del circ, la posada en escena s’enriqueix d’un treball lumínico-sonor minuciosament detallista que configura una atmosfera tan etèria com magnètica i inquietant. Un espai flotant des d’on, potser, es pot arribar a afrontar el pitjor i tornar a estimar la vida.