“Quan perds un
fill es crea un forat negre a l’univers”. Aquesta frase escopida amb tinta
vermella al pati de dalt de la Beckett és el primer que es troba al públic
mentre es refresca amb la beguda oferta per la companyia i conversa
animadament, encara aliè a l’oníric i fosc cosmos en què està a punt d’endinsar-se.
L’espai impacta d’entrada, presidit per uns grans barrots, una lletra en anglès
que parla d’un món que ja no hi és i una immensa prestatgeria carregada de pots
amb alguna cosa a l’interior... Un d’ells és al centre de la sala i genera una
gran curiositat. I quan els interrogants que llença l’enigmàtica estança
comencen a créixer, apareix el text.
És violent,
sexual, poètic, punyent... l’única arma de la parella protagonista. Empresonats
en el dolor per la pèrdua de la seva filla, lluiten per sortir-se’n, encara que
hagin d’ofegar l’altre per aconseguir-ho. No ho saben fer (poden?) de cap altra
manera. El text, del britànic Philip Ridley, és dens i es refugia en un
imaginari que situa els personatges en una illa deserta, envoltats de micos,
cocos, lloros, serps i palmeres. Un segon estadi sense més sortida que la
imaginació com a tot consol. Una vàlvula d’escapament on, potser, trobaran la
llum per continuar endavant. On, potser, les peces tornaran a encaixar i l’engranatge
reprendrà la marxa.
Sixto Paz ha
encaixat amb èxit la densitat de l’obra oxigenant-la amb un to informal que
trenca les convencions i incorporant-hi el llenguatge del circ. Amb la
complicitat de la companyia Psirc ha posat imatges al refugi fictici de Ridley multiplicant
l’evocació de la dramatúrgia i, a través d’acrobàcies i construccions, fa
possible que l’espectador vegi aquest univers paral·lel de flora i fauna
exòtica amb arbres màgics i il·lusions òptiques. La compenetració de teatre i
circ és admirable, així com la incursió de totes dues companyies al terreny de
l’altre, especialment la dels actors Pau Roca i Ariadna Cabrol, que es llencen
al joc cirquense deixant-se caure, enfilant-se o caminant per la paret.
A més de l’aportació
visual, de moviment i varietat d’alçades del circ, la posada en escena s’enriqueix
d’un treball lumínico-sonor minuciosament detallista que configura una atmosfera
tan etèria com magnètica i inquietant. Un espai flotant des d’on, potser, es pot
arribar a afrontar el pitjor i tornar a estimar la vida.
