Irene Vicente és una creadora que interpel·la sovint l'art plàstic amb la vida en directe. Ja ho va fer amb les Pelipolaca a Unheimlich (Atrium, 2019). Ara busca diàlegs amb algunes obres del MNAC. Des del contrast o bé des de la coincidència. Son sis instal·lacions, en petits pedestals blancs que adverteixen a l'usuari (visitant del museu o bé espectador de l'acte performàtic) que s'acompanyen de breus textos, sovint intuïtius, que transiten per un context que cadascú haurà de delimitar en funció del seu recorregut vital.
D'entrada, el que és evident és que qualsevol acció que involucra una sala, la modifica, la qüestiona, la vincula a l'actualitat. Sense ni variar la il·luminació o l'espai sonor, l'aire circula diferent. El centre d'atenció, de gravetat, es trasllada a un punt intermig que permet enfocar els dos elements artístics en contraposició. Hi ha una preciosa tendresa en l'arrencada (Donar la vida per morir) en què un nadó i la mare estan instal·lats al davant d'un pantocràtor romànic. Volant sobre unes faldilles de cel i amb el fons de qui beneix després d'haver-se sacrificat. Hi porta les escriptures. Es crea un silenci després que els cants suaus de la mare ja no pacifiquen el cansament de la criatura: El nadó s'ha amorrat al pit per trpbar el repòs. Hi ha pau en el néixer i també en la voluntat de beneir. Com hagués reaccionat aquesta mateixa mare i criatura al davant del Crist de la Majestat Batlló?
Més avall, una dona es guareix amb tiretes al davant de les escenes de la vida de Sant Nicolau. El Romànic i el Gòtic van carregat de quadres (pedagògics) de dolor i patiment dels sants. La bellesa del martiri convidava a santificar l'ànima amb el suplici del cos. Avui, la divinització del cos (la cerca d'un mides que compleixen amb els cànons socials establerts) afecten a la pròpia seguretat dels individus (perquè no es compleix amb el cànon, o per por a perdre'l). També és inqietant la banyera de dos homes amb unes cireres que els donen un plaer al costat de la lectura calmada. Al eu entorn més martiris i un nen Jesús que estira el braç, a la falda de la verge Maria, per jugar amb uns fruits vermells).
La pau que proporciona les figures nues femenines de Josep Clarà o Josep Llimona (sovint en jardins d'aigua i ombra, romàntics), se'ls hi sumen mitja dotzena de cossos que també les acompanyen en aquesta mandra calmosa d'un dijous a la tarda d'estiu, aclaparats pel sol a la Sala de la Cúpula. En els Museus, els cossos respiren serenor des de la diversitat i en un moviment calmat, mentre una noia (una espontània?) pren apunts al natural com si estigués en una classe de dibuix, llibreta i llapis en mà, dreta, sovint dibuixant des d'una esquena corbada de les models ocasionals.
No és la primera vegada que el Grec entra al MNAC (With bouncy castle, Gardien party). Des que Pepe Serra és el director del MNAC també han fet puntuals intervencions de diàleg amb els quadres amb Sol Picó (Llàgrimes d'àngel): Serra també ho havia provat quan era director del Museu Picasso en aquest cas amb Iago Pericot (Las Meninas, 2008). L'art trobat és aquell que apareix de sobte, sense pretendre-ho, que es revela de casualitat. La proposta d'Irene Vicente força aquestes casualitats i procura dona un batec diferent a la passivitat de l'interior dels museus, una pràctica que també es treballa des de Creació i Museus 2023.
Corpus és un pas interessant, que convida a idear anaogies entre lesaccions i les pintures. com aquells cossos atlètics que ballen una coreografia d'una pantalla amb imates abstractes que es troben, a les fosques, al costat dels misticismes i visionaris. Ramon Llull va racionalitzar la Fe. Avui, el cos sembla ser mitificat, novament,. o com la noia que s'està relaxada treballant en el que podria ser el seu apartament mentre l'observen els apoderats burgesos i les seves dones de pell fina. Potser la performer s'identifica com una neta d'aquella classe aristocràtica, llegida i protegida per la renda que, avui, es dedica a crear amb eltelèfon mobil, despreocupadament.
