Mohamed El Khatib i Valérie Mréjen posen vida a les persones inanimades. Miren el món a una altra velocitat i s'aturen a escoltar allò que ningú sent. Ara, han volgut saber quin és el dia a dia dels vigilants dels museus. És una situació paradoxal perquè viuen envoltats d'art que els hauria de carregar les bateries per tot el dia però s'han de limitar a insistir que les obres no es toquen, que la Gioconda està a l'altra planta o que el lavabo més proper cau tres passadissos enllà. Són treballadors, sovint, amb una certa viculació amb l'art perquè són artistes que aspiren a presentar una exposició o restauradors que han canviat de feina per motius familiars. en tot cas, sembla una feina provisional que la desídia o la manca d'oportunitats converteix en definitiva.
La conversa amb sis vigilants de museus ben diversos (des del Louvre de París i el Moma de Nova York fins a altres de menor entitat del Japó, Rússia o Holanda) constata un menyspreu generalitzat per part dels visitants, un control dels seus directors (perquè es compleixin rigorosament les ordres a la sala d'exposicions). Però, en canvi, hi ha moments de gaudi en aquesta feina, com explica el guia de nit (ja jubilat). No és fins que va iniciar la seva guàrdia amb una llanterna que no va descobrir la profunditat dels quadres. Amb el focus petit de la llanterna li va permetre aprofundir en cada quadre i emmirallar-s'hi. Deixar de dormir per poder somiar en l'obsessió creativa.
Gardien party com tot espectacle comunitari deixa que siguin els propis vigilants (alguns amb les cadires que utilitzen al seu museu) els ha mesurat les seves intervencions. Ara saben divertir i sorpendre (i avergonyir) el públic pels comentaris dels visitants. D'un surrealisme dalinià. Han après el to mofeta i la cantarella que anuncia que arriba la fi del gag, de l'acudit. I tot partint de la seva quotidiana veritat. Com Cargo Sofia de Rimini Protokoll (que donava veu als conductors de camions de l'Europa de l'Est) o els taxistes de'n Roger Bernat de Rimuski el món laboral és un dels puntals dels ciutadans i n'emergeixen veritables metàfores reveladores. A Brfelona, al 2019, Las Pelipolacas també van fer una aproximació a l'observar el que observa a Unheimlich, per cert. en aquest camp de fer de voyeur del quotidià tambe es podria ciotar The frame dels Eléctrico28 del Poblenou...
Gardien Party, en el que el caràcter i les raons personals dels vigilants suren puntualment en la seva relació laboral tediosa, obliga a mirar-se d'una altra manera els treballadors del MNAC, de sortida de l'espectacle. Al 2019, el Grec va entrar a la Sala Oval instal·lant-hi un castell inflable gegant (White Bouncy Castle). Era una provocació perquè convidava a saltar i cridar enmig d'un espai de contemplació. Ara, amb Gardien Party es coneix la vida dels que surten de les cantonades i seuen al prosceni mentre que altres vigilants controlen que el públic es mantingui als seus llocs, que res surti del guió establert, en una jornada d'hores extres (la visita al museu acaba a les 20h, just l'hora d'inici del muntatge). Una peça que retrata el classisme dels culturetes dels museus (dels teatres, ja se'n feia una divertida caricatrura a Congrés de l'acomodació, a l'Escena Poblenou de la tardor passada).
