Embrions 8. Congrés de l'acomodació

informació obra



Sinopsi:

Distingida acomodadora, ens omple d’honor convidar-la, com és tradició, al Congrés de l’Acomodació. Enguany es commemora el centenari del nostre preuat esdeveniment. Anteriorment, la seva presència ha estat determinant per a mantenir viu l’esperit de l’acomodació i enfortir la nostra comunitat. Per això, ens faria especial il·lusió que hi vingués a celebrar i reivindicar el nostre ancestral ofici. Esperem veure-la ben aviat. 

El nostre col·lectiu està format per joves acomodadores i exacomodadores que d’alguna manera o altra estem relacionats de manera professional o acadèmica amb el món de les arts escèniques. Ens hem arreplegat per dur a terme aquest projecte escènic. 

Crítica: Embrions 8. Congrés de l'acomodació

22/10/2021

Eixalabrats, de parells a senars

per Jordi Bordes

Una divertida boutade dels acomodadors del Teatre Lliure. La veritat és que, vista l'obra, cal mirar-se'ls d'una altra manera quan tornem a passejar pels passadissos dels teatres. Amb aquest fictici Congrés de l'acomodació, reivindiquen l'art de ser útils i no ser carregosos, d'haver de suportar bromes, de fer evident que un grapat de dramatrugs,actors i coreògrafs han treballat d'acomodadors en la seva etapa d'estudiant, el que els hi va permetre moltes obres de franc i vàries vegades. Els acomodadors són les persones que cliquen l'entrada i dirigeixen el públic cap als seients senras i els parells (estaria bé explicar qui va tenir aquesta genialitat que destarota els espectadors en el seu bateig teatral, per cert).

Seria necessari un Crogrés de l'acomodació internacional? Probablement, no. Però si és bo posar-se en la pell de molts oficis (Roger Bernat ens convida a transmutar_nos en treballadors de cadenes Numax-Fagor-Plus o en taxistes, o en immigrants que troben els seus espais de trobada als locutoris del Raval a Amnèsia de fuga, el 2004) és bona idea posar-nos també les seves ulleres. I, com que venen de l'espectacle ho fan des d'una excentricitat eixalabrada que els distancia de ser un documental identitari (com la trilogia de Juan Carlos Martel Sis personatges, Càsting Giuletta i La malaltia). A la broma pel gust dels nous aplicatius (ulleres que fan veure que no tanques mai els ulls i goma per somriure contínuiament, sense haver de gastar musculatura, li falta un bon grapat d'artilugis que podrien tenir suc: Com les anècote amb els ascensors, i el desmuntatge de cadires per habilitar espais de públic en cadira de rodes, de la dificultat de cicar el codi de 'entrada en el mòbil, de no donar programes de mà per culpa de la Covid, de fer fora tothom (Albert Espinosa sempre se sorpreniua de la pressa dels acomodadors del TNC en fer fora el públic de la sala; ara s'ha universlitzat per fer les sortides sense amuntegar-s'hi) i recollir el més inesperat entre les butaques.... L'anecdotari és sucós i pot ajudar empatitzar-hi amb ells (de fet, tot i que probablement rarament ningú els aplaudirà com ahir, sòn els que ajuden a humanitzar el teatre i acaben sent més referèmcia per als abonats que la matreixa direcció artística, que seu a la fila 7, on pot estirar les cames).

Fent hemeroteca personal, incloc alguns links que parlen d'aquest submón dels treballadors del teatre i que no surten a saludar nmi en les estrenes, ni en els inicis de temporada... però que hi són amb el seu posat recte, somriure juvenil i uniforme elegant i discret.

Secció Balbolines del siplement de Cultura d'El Punt Avui

Helena Font, cap de sala del Mercat de les Flors, clica aquí

Manolo Trullàs, antic taquiller de La Seca, clica aquí

Laia Galofré, utilerra de L'Auditori, clica aquí

Frederic Rodríguez, call center per a abonats del TNC, clica aquí