Elena Romero reivindica un món de dones. Perquè els pares han desaparegut, perquè no tenen l'empenta que es necessita quan van a maldades. Ella parla de la seva mare la seva àvia i, encara la seva besàvia. Ho fa a partir de la trama en què neix la seva àvia, abans que es casessin els seus besavis i que, per tant, mai prendrà el nom del pare, el sastre). L'home ingressa a files durant la Guerra civil i ja no tornarà. Formarà una altra família. I deixarà un rastre quasi imperceptible en la filla gran (i encara més en la canalla més menuda).
L'a neta ho explica tot des de la primera prsona i desmuntant els calaixos del cosdor. Al darrere, hi apareixeran imatges, cartes ben doblegades, postals que denoten una esperança en el retorn del pare. D'ell enquedarà el record de les mans i l'habilitat amb les agulles, que els permetrà un complement per a la supervivència i per arreglar-se els estrips que li depararà la vida. a les diverses generacions. Com en el Ells i jo de Jordi Font, els cabdells de fils esdevenen persones per narrar la petita història familiar. L'àvia somiarà sempre en ser una modista a París, en part com canta el musical Tiempos entre costuras. La veritat serà molt menys amable: "el que més s'hi apropa, és que va servir a una família francesa a Barcelona", comenta la néta de la que recorda, com a consell principal "no et casis", després d'una relació traumàtic amb el que seria el pare de la mare d'Elena Romero.
El seu món tant real com petit recorda al Conservando memoria en què e spodia descriure un poble només amb pots de vidre de conserva. De fet, és una veu que ressona de la veu de l'àvia i que la reivindica com el Relleus o el Ballant-la, que s'han vist en aquesta edició de Fira Mediterrània. La vida depara sorpreses i, habitualment escanya però no ofega. Sempre hi ha sortides per a le spersones honestes que les busquen. Per això, si hi ha un trau, caldrà encalçar-hi un botó. Quan hiha un llençol desplegatr és qe hi ha una història a sota. Romero (enfila a la primera) embasta d'una sola passada la història mé síntima. Als calaixos del cosidor queden els botons desaparellats. Costura, en definitiva, narra la història més íntima amb els retalls dels naufragis, una dolça (i dolorosa a la vegada) coincidència amb Arribo a mitja tarda de Clàudia Serrahima.
