La productora Beon es presenta a Barcelona amb l'adaptació del bestseller homònim de María Dueñas, un llibre que ja va aparèixer en els rànquings dels més llegits la diada de Sant Jordi en què va ser novetat. L'adaptació és tant lleugera com la narració, fent que la trama avanci també amb les cançons i que es vagi empatitzant amb la protagonista (filla de mare soltera que veu torçar-se el destí emocional i laboral al 1936, poc abans de l'esclat de la Guerra Civil).
Sira Quiroga (Alba Cuartero) sobreviu a les casualitats per la seva capacitat de treball, la predisposició d'ajuda dels altres en veure-la desemparada i, és clar, al seu talent a cosir. Si el vestuari llueix per ser fidel a l'època i per la rapidesa en què es canvia tot el repartiment, però sobretot la protagonista (que quasi no desapareix mai d'escena), cal sumar-li una escenografia que gira i que tomba i que mostra cada cop un canvi de localització. Molt eficaç. Vam veure el muntatge diumenge, dies abans de l'estrena oficial de la temporada a Bacelona i es van percebre desjustos en l'ocupació dels actors a l'escenari i de focus que, molt probablement arribaran ajustats a la data oficial.
La interpretació també va guanyant entitat a mesura que avança el muntatge. L'aparició de la protagonista a l'hospital, desorientada, va agafant matisos, a mesura que es descobreix com ha arribat fins al punt de derrota absoluta. La trama té una sorpresa doble. Per una banda, l'aparició d'una riallera i espavilada Candelaria (Teresa Alba), que fa d'antagònica de la voluble Sira, a qui l'ajudarà generosament des del primer instant. La capacitat de Candelaria a canviar de bàndol per sortir indemne dels seus tripijocs podria recordar a aquells hostalers avariciosos de Los miserables. Però Candelaria és tota tendresa.
Per una altra banda, l'amor de Marcus Logan (el retorn a Barcelona de Jan Forrellat que ja va lluir en títols com Bare, per sobre de totes les coses o El despertar de la primavera) no es correspondrà fins ben entrada la segona part. És un personatge misteriós, que també tràfica favors per les ambaixades de Tetuan, com un periodista d'informació privilegiada. La peripècia amorosa és també una epopeia similar a la lluita per treure la mare de Madrid (assetjada pels falangistes) i donar-li repòs a un Marroc bulliciós però idíl·lic.
La música és com l'aire que respiren els personatges dramàtics. Blues fosc en l'aparició del negociant portuguès que negocia guanys sense cap pudor amb els nazis (sembla que aquesta emporada coi cideix amb The producers), tonada romàntica com a sintonia general que creix i s'alimenta de l'optimisme i l'entusiasme dels joves que s'estimen, de les companyes que s'ajuden.
La por fa la darrera puntada. La mare (Noemí Mazoy) decideix oblidar per sobreviure. Els espies dels dos bàndols (ja a les beceroles de la II Guerra Mundial) mantenen la tensió. La Rosalinda Fox (Gema Bastante) que semblava viure pel plaer i el Poder es revela compromesa amb la defensa d'Anglaterra. La mare, que escolta la conversa, aconsella col·laborar per evitar la guerra. Franco es mantindrà neutral. Jugarà les seves cartes de pressa sumant-se al bàndol anticomunistes, amb les forces aliades vencedores, una situació que les protagonistes no qüestionen. Si més no, de moment, es dediquen a sobreviure.
La pega del musical és que no hi ha, pràcticament, conflicte que faci reaccionar a les protagonistes (en tot cas, la mala consciència de Sira per haver-se desentès de la gerra mentre ceixia el seu negocia Tetuan). Són filles del seu temps i procuren nedar i salvar els mobles, en les aigües que els ha tocat viure. Sens dubte, avui, es queda curta de militància democràtica. Però també és cert la majoria de la societat va optar per callar i seguir endavant. El seu és un heroisme tràgic com el de Natàlia a La plaça del Diamant. Ja arribaran altres èpoques en què s'alci la veu (com a la vaga dels metros que reflectia Victòria, de'n Pau Miró. El punt doble de les costures és aquell que és reversible (com lescenografia) i que cus segur, amb consistència una adaptacióque beu d'una novel·la romàntica i que es transforma amb les ganes d'agradar, amb matisos, controlant els grams de sucre que podria edulcorar excessivament aquesta petita història d'empoderament, valentia i amor.
