El despertar de la primavera

Musical

informació obra


Coreografia:
Ariadna Peya, Amalia Fernández
Adaptació:
David Pintó, Daniel Veronese
Autoria:
Steven Sater
Escenografia:
Jordi Bulbena
Vestuari:
Jordi Bulbena
Composició musical:
Duncan Sheik
Intèrprets:
Elisabet Molet/ Berta Butinyà, Laura Daza/ Clara Altarriba, Jana Gómez/ Valèria Sorolla, Clara Solé/ Clara Moraleda, Mireia Coma, Clara Gispert/ Carme Milán/ Candela Díaz, Marc Flynn/ Víctor Gómez, Eloi Gómez, Dídac Flores/Guido Balzaretti/ Pablo Capuz, Marc Udina/ Adrià Andreu, Roc Bernadí/ Marc Udina, Àlex Sanz/ Raimon Ferrer, Bittor Fernández/ Pol Roselló, Roser Batalla/ Rosa Vila, Mingo Ràfols/ Isaac Alcayde
Interpretació musical:
Xavi Viader, Berenguer Aina/ Marc Buch, Emiliano Roca/ Stéfano Pompilio, Gustavo Llull/ Gerard Alonso, Marta Salas, Nacho López , Glòria Casanovas
Il·luminació:
Dani Gener
Ajudantia de direcció:
Eva Serrasolses
Sinopsi:

Spring Awakening és un musical pop rock que tracta sobre l’amor adolescent, la repressió, la por, l’abús de poder i la incomprensió. Melchior és un jove intel·ligent i astut que, gràcies als llibres, ha après diversos aspectes sobre la sexualitat humana que la societat s’obstina a amagar i ratllar de tabú. Ell és el confessor del seu amic i company de classe Moritz, que li explica que se sent torturat davant els somnis eròtics que acompanyen les seves nits. D’altra banda, la dolça Wendla que fracassa en l’intent que la seva mare li expliqui com s’engendren els nadons, es retroba amb Melchior i entre ells sorgeix alguna cosa especial.

El musical ha aconseguit commoure espectadors d’arreu del món des de la seva estrena l’any 2006 a l’Off Broadway de Nova York. Considerada una peça de culte, ha tingut diverses produccions internacionals, i s’ha estrenat en escenaris de Nova York (Broadway), Londres (West End), Viena, Buenos Aires, diverses gires pels Estat Units i pel Regne Unit… i ara, Barcelona. La producció original de Broadway l’any 2006, va guanyar 8 premis Tony i 4 premis Drama Desk.

L’espectacle, que conté 19 números musicals, estarà dirigit per Marc Vilavella (Homes Foscos, Mar i Cel, la Barni Teatre), la coreografia serà d’Ariadna Peya (Cia. Les Impuxibles, Grease, elmusical), la direcció musical de Gustavo Llull (Poe de Dagoll Dagom, Operación Triunfo) i la traducció catalana de David Pintó( Mares i filles i Homes foscos). Jordi Bulbena (Teatre Nacional de Catalunya, Teatre Lliure, Comediants) crearà l’escenografia i el vestuari.

Premi de la Crítica 2016 en la categoria teatre per a joves

Premi de la Crítica 2016 a la categoria atista reveleació als membres de la companyia jove

Finalista en la categoria de musical. Premis de la Crítica 2016

Crítica: El despertar de la primavera

11/04/2018

El salt al Victòria eixampla el ressò d'aquest cant a la descoberta fatal de la vida

per Jordi Bordes

Crítica del 10 d'abril del 2018 al Teatre Victòria

Fer una peça íntima, encara que sigui amb molts actors, convida un espai recollit. El Teatre Gaudí Barcelona va convertir-se en l'off dels grans musicals de Barcelona. Va ser una sensació. Ara, empesos per l'ànim dels Dagoll Dagom (Anna Rosa Cisquella, principalment) els d'Origen Producions s'han atrevit a pensar el seu somni en gran. Ahir ho van estrenar. L'adaptació, en la seva modèstia i voluntat torna a tensar la fibra de l'espectador. Traslladar aquest bombó al boom que demanen els grans aforaments ha estat una nova troballa. El repartiment té, ara, la capacitat d'un so que arriba nítid, amb la tremolor del personatge adolescent. o el crit del rebel. Pell de gallina, en gran format. 

El musical pateix les dificultats temporals. És cert. Perquè és impossible traslladar a l'actualitat aquesta descoberta sobre la sexualitat (avui la informació flueix sense que els pares n'hagin de ser informadors). Però ho saben trencar quan "l'això ja no passa" (la violència domèstica) que diu  Melchior Gabor, ho rebat amb exemples Wendla Bergman. I en el quadre final, ja mutant-se de joves del segle XXI. Hi ha una energia tant tràgica i tant sana que necessita de tot l'ànim. Però sobretot, perquè s'ho val. Fins i tot per als que els musicals, provoquen un cert distanciament.

L'espai escènic aprofita la idea dels cubs original i ho acompanya d'uns troncs d'arbres imponents. Una tarima al fons permet el joc a dues veus (quan Martha i Ilse expressen els abusos a casa). I una il·luminació que llença les interpretacions cap a públic, amb un joc de llums des de fons d'escena que amplia el bosc idíl·lic a tot el pati de butaques. O que dibuixa terribles ombres a un fons imperfecte. I si Dagoll Dagom va pintar la boca del teatre al 1988 de cel per a Mar i Cel, ara, l'han tunnejada de pissarra com ja van fer a les parets del Gaudí. 

Disfruteu d'aquesta primavera esclatant en parella, o en grup. O individualment. Es una oportunitat per insuflar-se d'ambició i ganes de viure. Si cal, fins a la mort més fosca.


Crítica del 15 de novembre de 2016 al Teatre Gaudí  Barcelona

Com a Per sobre de totes les coses, aquest és un musical que es fa per què sí. Des de l'energia i la necessitat d'afrontar-lo. Sense xarxa. Lamentablement (no és just que hi hagi espectacles ambiciosos com aquest que vagi a compte i risc dels propis artistes) la contradicció institucional, els dóna molt poques sortides per ser viables. Ara, cal dir que aquesta nuesa, aquesta radicalitat va molt a favor d'aquests treballs. Amb més diners, s'hauria d'haver bastit igualment. Un espai nul que es va transformant amb uns cubs, pupitres, làpides, o lavabos fogosos; unes interpretacions directes, que esclaten a molts pocs metres de l'audiència. Una veritat absoluta (la dels adults) que ve contrastada per les preguntes de l'adolescència dels joves i que en presenta una altra, menys moralista i més intuïtiva però sense la capacitat de dominar el destí que trasllada l'acció a la tragèdia. Si l'any passat, el Gaudí va signar una divertida Sugar, (que està en cartell aquests dies a l'Eixample), ara torna a mirar ben endins i ensenyar, a contrallum, les vergonyes. Una peça molt valenta, novament.

El treball dels actors és molt generós. Es nota, a més, que viuen el que canten. El que ballen, el que expressen. Potser li falta alçada al teatre per projectar llargues ombres a aquest cant romàntic, expressionista. Potser la llum blanca marcaria més el contrast (es tira de filtres ocres i blaus i només alguns canons de llum blancs, puntualment). Aquesta història, a cavall de Goethe (recorda molt el patir d'El jove Werther, que recentment s'ha vist una producció al Temporada Alta), s'ha volgut traslladar als antecedents de la I Guerra Mundial No hi té gaire sentit, tot i que tampoc molesti. Sí que és cert que aquest desconeixement sobre la sexualitat no pot plantejar-se en un temps actual, però vincular aquest descobriment juvenil al Cabaret Voltaire (que va revoltar-se amb tot el coneixement, de les normes classistes de la societat) no té gaire sentit. Perquè no s'hi veu cap picada d'ullet a escena d'aquell corrent de protesta artística i perquè els joves es rebel·len perquè el seu cos i els seus interrogants (i el seu destí) els hi forcen a fer-ho. Però no per una raó adulta, com els artistes del Voltaire.

La música del muntatge, sense ser enganxosa, té un ritme constant, que no defalleix. Amb balades per a l'amor i la sexualitat, per recuperar l'aire i aprofondir en la intensitat dramàtica. Són unes frases musicals que difícilment es repeteixen. I per això, gràcies a la intensitat de la trama, aconsegueix sembrar la peça de molts hits, que ben bé valdrien la gravació d'un disc. Disposar d'una banda en directe és tot un luxe, que cal afegir a aquesta oportunitat per a tot tipus de públic. És evident que el despertar de la sexualitat de bona part dels protagonistes, pot ser embrió d'una conversa interessant entre pares i fills. Des de la necessitat de revoltar-se per fer-se un mateix la identitat, s'apel·la a la responsabilitat de la sexualitat. A saber conviure-hi amb els pares, o amb els fills. 

Si vols llegir la crítica publicada al 2016 a El Punt Avui, clica aquí

Trivial