El despertar de la primavera

informació obra



Coreografia:
Ariadna Peya, Amalia Fernández
Adaptació:
David Pintó, Daniel Veronese
Autor:
Steven Sater
Escenografia:
Jordi Bulbena
Vestuari:
Jordi Bulbena
Composició musical:
Duncan Sheik
Intèrprets:
Elisabet Molet/ Berta Butinyà, Laura Daza/ Clara Altarriba, Jana Gómez/ Valèria Sorolla, Clara Solé/ Clara Moraleda, Mireia Coma, Clara Gispert/ Carme Milán/ Candela Díaz, Marc Flynn/ Víctor Gómez, Eloi Gómez, Dídac Flores/Guido Balzaretti/ Pablo Capuz, Marc Udina/ Adrià Andreu, Roc Bernadí/ Marc Udina, Àlex Sanz/ Raimon Ferrer, Bittor Fernández/ Pol Roselló, Roser Batalla/ Rosa Vila, Mingo Ràfols/ Isaac Alcayde
Músics:
Xavi Viader, Berenguer Aina/ Marc Buch, Emiliano Roca/ Stéfano Pompilio, Gustavo Llull/ Gerard Alonso, Marta Salas, Nacho López , Glòria Casanovas
Il·luminació:
Dani Gener
Ajudant de direcció:
Eva Serrasolses
Sinopsi:

Spring Awakening és un musical pop rock que tracta sobre l’amor adolescent, la repressió, la por, l’abús de poder i la incomprensió. Melchior és un jove intel·ligent i astut que, gràcies als llibres, ha après diversos aspectes sobre la sexualitat humana que la societat s’obstina a amagar i ratllar de tabú. Ell és el confessor del seu amic i company de classe Moritz, que li explica que se sent torturat davant els somnis eròtics que acompanyen les seves nits. D’altra banda, la dolça Wendla que fracassa en l’intent que la seva mare li expliqui com s’engendren els nadons, es retroba amb Melchior i entre ells sorgeix alguna cosa especial.

El musical ha aconseguit commoure espectadors d’arreu del món des de la seva estrena l’any 2006 a l’Off Broadway de Nova York. Considerada una peça de culte, ha tingut diverses produccions internacionals, i s’ha estrenat en escenaris de Nova York (Broadway), Londres (West End), Viena, Buenos Aires, diverses gires pels Estat Units i pel Regne Unit… i ara, Barcelona. La producció original de Broadway l’any 2006, va guanyar 8 premis Tony i 4 premis Drama Desk.

L’espectacle, que conté 19 números musicals, estarà dirigit per Marc Vilavella (Homes Foscos, Mar i Cel, la Barni Teatre), la coreografia serà d’Ariadna Peya (Cia. Les Impuxibles, Grease, elmusical), la direcció musical de Gustavo Llull (Poe de Dagoll Dagom, Operación Triunfo) i la traducció catalana de David Pintó( Mares i filles i Homes foscos). Jordi Bulbena (Teatre Nacional de Catalunya, Teatre Lliure, Comediants) crearà l’escenografia i el vestuari.

Premi de la Crítica 2016 en la categoria teatre per a joves

Premi de la Crítica 2016 a la categoria atista reveleació als membres de la companyia jove

Finalista en la categoria de musical. Premis de la Crítica 2016

Crítica: El despertar de la primavera

05/01/2017

ecos d'una societat opressiva... en musical!

per Josep Maria Viaplana

El text original de Frank Wedekind (que, al menys que jo recordi, es va portar als escenaris catalans en la època del retorn de Josep Maria Flotats a Catalunya, i va ser la primera on no hi sortia com a actor, per dedicar-se per complet a dirigir-la), ens parla d'una època que ja no existeix, tot i que l'adjectiu 'afortunadament' no sé si és completament cert. Resulta molt difícil pensa que els infants i adolescents d'avui dia tinguin una repressió tan gran a tots els nivells, especialment en la família i l'escola,  i un desconeixement total de la sexualitat com la protagonista, i de fet la majoria de personatges. Els que tinguem més de 50 anys potser recordarem episodis del franquisme que ens remeten a una societat així. Però no tan exagerada. El cas és que per sorpresa, un veu aquesta versió musical (adaptació que segueix el guió original però es deixa al menys un parell de temes importants*) protagonitzada per joves actors i actrius, exceptuant Mingo Ràfols i l'alternança entre Roser Batalla i Rosa Vila, esplèdids en el rosari de papers d'adults que van incorporant, i se'n fa creus de com els arriba al joves actuals aquesta mena de rebel·lia que avui entenem, però que resulta tan anacrònica.

Cal dir que vaig anar a veure dos vegades l'espectacle, perquè la primera funció, ves a saber per quins set sous (tenir com a espectador un mal dia, o aquella màgia del teatre que de cop no surt), no em va fer massa el pes. Seria que la barreja d'imatges de nois amb calça curta em recordaven, alternativament, el club dels poetes morts, el 'mur' de Pink Floid o la duríssima (en el fons) pel·lícula 'La cinta blanca' que retrata l'ambient fortament opressiu d'una societat luterana, molt llunyana de la mediterrània. El cas és que una segona revisió -cosa que recomano fer sovint, i de pas ajudem teatres i companyies- va fer-me veure moltes més coses. Petites coses que conformen l'esperit que s'ha volgut conferir a una història que plantifiquen davant nostre.

No és que els músics estiguessin millor, cosa difícil, o el Mingo i la Roser, impagables, o fins i tot la parella protagonista Marc Flynt i Elesabet Molet... i de pas la seva substituta, el segon dia. I tampoc es pot dir res del repartiment. Actuen, canten i ballen molt bé. Ara bé, una cosa que sí que em va fixar a la cadira del teatre i em va fer entrar a fons en la història, a banda que el segon dia tot anava amb el 'tempo' correcte, va ser veure el Moritz Stiefel que interpreta l'Eloi Gómez. Amb un pols contundent, et fa viure el drama dels marginats, dels que 'no són com els altres', de la gent que busca una sortida perquè el món no l'accepta com és. Aquest seria el gran drama de la societat que retrata l'inconformista Wedekind, aleshores un revolucionari que deia coses que ara ens resulten òbvies.

En resum, un drama extrem, protagonitzat per actors molt joves i alguns ja mediàtics, una de les claus de la presència entusiasta de força públic jove, que ha forçat la prorroga fins al 29 de gener que celebrem.

I en el capítol dels aparts, una de les coses que no s'aprecien si no t'hi fixes, és la proposta escenogràfica. Sembla molt elemental, però tot el que apareix són pissarres i guixos, uns guixos que ens porten a l'època escolar, i que són capaços de posar-nos en situació només sent utilitzats pels personatges, què prèviament any 'guixat' tota la sala del Gaudí, inclosa l'entrada des del Hall. Val la pena que observeu què hi ha escrit i dibuixat. En aquesta segona revisió, la proposta em va semblar fascinant.

I finalment, dir que la versió (la que es fa arreu del món) obvia un parell de detalls de l'original que cal ressaltar, perquè fan que no s'entengui prou bé algun moment: en primer lloc la relació que s'estableix entre Moritz Stiefel i la mare de Melchior Gabor, perquè... com si no gosaria demanar-li diners per a fugir del poble? I la segona, no quedava del tot clar que quan al final Melchior parla amb la Wendla Bergman, es tracta d'un moment que recorda al 'Convidado de Piedra' del Tenorio. I no dic res més per no fer spoiler.

La resta de moments i números musicals els teniu al Dossier de l'espectacle

Molt recomanable per a tots els públics a partir dels 14 anys.


Trivial