Guerra de guerres. Michel Azama (Vilallonga de la Salanca, Rosselló, 1947) fa una paràbola sobre l'absurditat i la crueltat de la guerra —de qualsevol guerra— amb un text teatral que la jove companyia La Ràtzia, sorgida d'un projecte final de quart curs de l'Institut del Teatre, dirigit per Jordi Vilà, porta al seu terreny amb un registre multidisciplinar que va des de la performance inicial a les escales de les Galeries Maldà abans de pujar a la sala des d'on s'emporta el «ramat» amunt a la recerca de la terra promesa, fins a l'espai emmoquetat de cautxú berrugós, com un territori d'enlloc ni de ningú on la desolació i la mort campen com en un cràter lunar per explorar.
La proposta dramatúrgica de Michel Azama —conegut aquí, entre altres coses, perquè el 2010 va impartir un curs de dramatúrgia a la Sala Beckett— és prou agosarada per posar un repte de llistó alt a qui s'hi enfronti i encara més si la companyia pràcticament s'hi estrena.
La mirada encara nova i encara no contaminada dels sis joves intèrprets ajuda a fer que tot sembli acabat de sortir del forn, malgrat que Michel Azama ja va escriure l'obra fa uns trenta anys. És a dir, n'aprofita la universalitat i la intemporalitat per convertir-la en una peça contemporània que poc o molt beu estèticament de les fonts del teatre internacional més agosarat.
Per això, els quatre bidons —únic atrezzo—, que creen un espai feréstec i que ajuden als moments de so de percussió violenta, són un element del realisme brut que es multiplica convertit en protecció de trinxera o en amagatall dels guerrillers d'un i l'altre bàndol.
Abans, però, de la guerra, dels morts i de les imatges brechtianes de l'altre món —vestit blanc immaculat de la parella buròcrata i mestra de cerimònies del desconegut a qui se li ha girat prou feina recollint cadàvers— hi ha la gènesi del conflicte que planteja l'autor, amb dos amics de pati, dues criatures de religions diferents, que juguen a pilota i que no endevinen encara que una línia fronterera artificial els separarà més endavant i trencara les seves vides fins arribar a enfrontar-les.
Hi ha tanta vida i hi ha tanta mort en aquests «Croades» de Michel Azama que en algun moment sembla que Wajdi Mouawad s'hi hagi posat subtilment pel mig, tot i que cal recordar que Azama va ser el primer. Però la companyia mostra la violència com un joc —les armes són només braços estesos folrats de negre— i cedeix tot el protagonisme a la paraula, a vegades amb monòlegs poètics de cadascun dels personatges que reflecteixen la capacitat interpretativa dels sis integrants de la companyia amb una remarcable capacitat discursiva que no trepitja en cap moment ni la llengua ni la comprensió. Un sofisticat i permanent treball d'efectes de so completa durant una hora i tres quarts una posada en escena tan austera com rica de contingut. (...)
