Croades

informació obra



Traducció:
Santiago Sans, Gemma Beltran Aniento
Adaptació:
Santiago Sans
Direcció:
Jordi Vilà
Intèrprets:
Pere Aguiló , Laura Piñeiro, José Luis Oliver, Marta Nicon, Marc Tarrida Aribau, Gerard Vidal
Escenografia:
Caterina Bonet, Helena Torres
Vestuari:
Caterina Bonet, Helena Torres
Assesoria de moviment:
Andreu Raich
So:
Àlex Polls
Il·luminació:
Memé Boya
Autoria:
John O'Donovan
Sinopsi:

La guerra situa a dos joves amics a bàndols contraris perquè tenen religions diferents. Tot això, els abocarà en un lloc on els innocents es converteixen en assassins, les fronteres perden sentit i el caos, la violència, la tristesa, la bellesa i l’amor envaeixen l’espai. Un espai on els vius i els morts hi conviuen per parlar sobre l’absurditat de les guerres, l’odi i la violència que pot arribar a generar l’ésser humà. La guerra és la pèrdua de fe absoluta en la humanitat. L’ésser humà és poètic i la peça teatral no ho deixa escapar, som fràgils i en la fragilitat trobem la nostra cara més honesta, generosa i bella.

Crítica: Croades

25/09/2018

Pura energia

per Núria Sàbat

De vegades, poques, la bona feina fa camí i aconsegueix obrir noves rutes que s’espera arribin a consolidar-se. Una aspiració que, si per a qualsevol jove de qualsevol àmbit esdevé sempre un repte, en el món del teatre i de l’art en general pot arribar a ser una “croada” de desenllaç incert. Per això també és bo i necessari reconèixer i valorar la tasca dels formadors que hi ha al darrere i la de tots aquells que d’una manera o altra n’afavoreixen el recorregut i l’arribada a bon port.

Aquest és el cas de Croades, un treball de graduació sorgit de l’Institut del Teatre que ha acabat instal·lant-se al Maldà, la sala regentada des de fa cinc anys pels Pirates, premiada recentment i justament per dur a terme la programació més“destacada, coherent, rellevant i innovadora”

A partir de l’obra de Michel Azama, adaptada i traduïda per Santiago Sans, la jove companyia La Ràtzia, dirigida per Jordi Vilà, construeix un espectacle tan potent com visceral.

Sense accessoris –excepte 4 bidons buits susceptibles d’oferir tot un món de sensacions sonores– i amb una disposició inusual, la petita sala del carrer del Pi esdevé un espai desolat per a una història funesta que mostra la nuesa recremada de la guerra, els efectes devastadors –físics i psíquics– que se’n deriven i la seva inabastable absurditat.

L’Ismaïl i el Jonathan (José Luis Oliver i Marc Tarrida) són dos amics del mateix barri. Pertanyen a religions diferents, però això no ha condicionat mai ni els jocs ni l’amistat, fins al dia que la religió esdevé fanatisme i aquella diferència que als seus ulls d’infants era purament circumstancial esdevé abismal i del tot determinant.

La guerra és el regne dels antònims: el blanc es torna negre; l’amistat, enemistat; la innocència, maldat; la tolerància, sectarisme... tot i així, de tant en tant, s’hi encenen fugisseres guspires d’esperança, brins d’il·lusió o de felicitat com els que irradia l’expressiu rostre de Marta Nicon, una Bella complexa que l’actriu resol amb convicció, especialment en la seva faceta més juganera i picardiosa. A ella i a Marc Tarrida (una altra grata sorpresa i una parella que caldrà seguir de prop) els devem també la sensacional escena que, a peu d’escala, obre l’espectacle.

El joveníssim equip d’apassionats “croats” que el porta a escena es mou amb confiança i seguretat, abocant-hi una vitalitat desbordant que cristal·litza en monòlegs tan vibrants com el de Gerard Vidal explicant la seva mort i especialment el de Marc Tarrida revelant, per exemple, els interessos econòmics que hi ha rere els conflictes bèl·lics. Cal també esmentar el treball de Pere Aguiló i de Laura Piñero, una adolorida Lloca que fa la seva particular croada a Jerusalem.

Desdoblats en diferents personatges que configuren un mosaic d’històries entrellaçades, tots ells són pura energia, una força en expansió que, malgrat els lògics alts i baixos, alguns d’ells han sabut canalitzar i convertir en un generador d’emocions.

Croades és, sens dubte, una proposta interessant i ben plantejada amb dos esculls importants: la duresa i la llargada. Del primer repte, en surten victoriosos, ja que l’encertada incorporació del clown i del grotesc amoroseix sense ensucrar la duresa tragicòmica d’un món gris i empolsegat per la destrucció en què els vius conviuen amb els morts. Del segon, potser no tant perquè, tot i haver escurçat el text, el muntatge encara acceptaria una reducció temporal que, lluny d’anar en detriment del seu bon resultat final, probablement l’arrodoniria.