De vegades, poques, la bona feina fa
camí i aconsegueix obrir noves rutes que s’espera arribin a consolidar-se. Una
aspiració que, si per a qualsevol jove de qualsevol àmbit esdevé sempre un
repte, en el món del teatre i de l’art en general pot arribar a ser una “croada”
de desenllaç incert. Per això també és bo i necessari reconèixer i valorar la
tasca dels formadors que hi ha al darrere i la de tots aquells que d’una manera
o altra n’afavoreixen el recorregut i l’arribada a bon port.
Aquest és el cas de Croades, un treball de graduació sorgit
de l’Institut del Teatre que ha acabat instal·lant-se al Maldà, la sala regentada
des de fa cinc anys pels Pirates, premiada recentment i justament per dur a
terme la programació més“destacada, coherent, rellevant i innovadora”
A partir de l’obra de Michel Azama,
adaptada i traduïda per Santiago Sans, la jove companyia La Ràtzia, dirigida
per Jordi Vilà, construeix un espectacle tan potent com visceral.
Sense accessoris –excepte 4 bidons
buits susceptibles d’oferir tot un món de sensacions sonores– i amb una
disposició inusual, la petita sala del carrer del Pi esdevé un espai desolat
per a una història funesta que mostra la nuesa recremada de la guerra, els
efectes devastadors –físics i psíquics– que se’n deriven i la seva inabastable absurditat.
L’Ismaïl i el Jonathan (José Luis
Oliver i Marc Tarrida) són dos amics del mateix barri. Pertanyen a religions
diferents, però això no ha condicionat mai ni els jocs ni l’amistat, fins al
dia que la religió esdevé fanatisme i aquella diferència que als seus ulls
d’infants era purament circumstancial esdevé abismal i del tot determinant.
La guerra és el regne dels antònims: el
blanc es torna negre; l’amistat, enemistat; la innocència, maldat; la
tolerància, sectarisme... tot i així, de tant en tant, s’hi encenen fugisseres guspires
d’esperança, brins d’il·lusió o de felicitat com els que irradia l’expressiu
rostre de Marta Nicon, una Bella complexa que l’actriu resol amb convicció,
especialment en la seva faceta més juganera i picardiosa. A ella i a Marc
Tarrida (una altra grata sorpresa i una parella que caldrà seguir de prop) els
devem també la sensacional escena que, a peu d’escala, obre l’espectacle.
El joveníssim equip d’apassionats “croats”
que el porta a escena es mou amb confiança i seguretat, abocant-hi una
vitalitat desbordant que cristal·litza en monòlegs tan vibrants com el de
Gerard Vidal explicant la seva mort i especialment el de Marc Tarrida revelant,
per exemple, els interessos econòmics que hi ha rere els conflictes bèl·lics.
Cal també esmentar el treball de Pere Aguiló i de Laura Piñero, una adolorida Lloca
que fa la seva particular croada a Jerusalem.
Desdoblats en diferents personatges que
configuren un mosaic d’històries entrellaçades, tots ells són pura energia, una
força en expansió que, malgrat els lògics alts i baixos, alguns d’ells han
sabut canalitzar i convertir en un generador d’emocions.
Croades és, sens dubte, una proposta interessant i ben plantejada
amb dos esculls importants: la duresa i la llargada. Del primer repte, en
surten victoriosos, ja que l’encertada incorporació del clown i del grotesc amoroseix
sense ensucrar la duresa tragicòmica d’un món gris i empolsegat per la
destrucció en què els vius conviuen amb els morts. Del segon, potser no tant
perquè, tot i haver escurçat el text, el muntatge encara acceptaria una
reducció temporal que, lluny d’anar en detriment del seu bon resultat final,
probablement l’arrodoniria.
