Peça per a quinze ballarins, Crowd és una meditació sobre l’amor i la violència dins d’una rave catàrtica, en què els joves s’abandonen a la música electrònica. “La intensitat de la música i l’emoció que uneix aquestes persones en aquest lloc creen una situació propícia per a una mena de muntanya russa emocional, o més específicament, un gran número de trastorns interrelacionats”, explica Vienne. Des de fa uns quants anys, l’artista s’interessa pel costat fosc de les persones i per la nostra necessitat de violència. Crowd és una peça inquietant que fixa la mirada al nostre costat més obscur.
Gisèle Vienne és una coreògrafa, directora d’escena i artista plàstica franco-austríaca. Treballa habitualment amb l’escriptor Dennis Cooper i amb els músics Peter Rehberg i Stephen O’Malley. Al llarg dels últims vint anys ha fet diverses gires per Europa i les seves obres s’han representat amb freqüència a Àsia i a Amèrica. Ha exposat les seves fotografies a museus com el Whitney Museum of American Art de Nova York, el Centre Pompidou i el Museu Nacional de Belles Arts de Buenos Aires.
Les raves tenen mala premsa perquè subverteixen el cànon de l’entreteniment. Com aquella ruta del bakalao valenciana que, tot i l’evident excés de desfasament, es va voler demonitzar per aplacar una festa fora de l’ordre establert, tal i com explicava Jordi Casanovas a Valenciana. Hi ha la música, el descampat i la desprotecció. Una vulnerabilitat que té moments de gaudi però que pot ser una llarga ombra contínua sembrant desconfiança.
El Mercat de les Flors va emergir com a teatre gràcies a la invitació de l’Ajuntament de Barcelona a Peter Brook. Ell, en realitat, va fer una particular rave inesperada en uns antics magatzems de via pública. Ara, el Mercat és l’escenari d’un muntatge en què es representa, a càmera lenta, el comportament de la multitud en una rave. S’intueixen ganes de festa, de despreocupació, ganes de divertir-se a un cost mínim i algunes reaccions primàries de violència (però que queden apuntades, sense degradar cap intèrpret en la representació). Si al Lliure de Gràcia, la proposta familiar de Rave era una divertida gamberrada, ara hi ha una velocitat que no correspon a la festa i que trenca aquest naturalisme. La dansa social esdevé dansa artística a través de la mirada de Gisèle Vienne. Hi ha un relat, una relació de personatges i una festa, quasi un akelarre anàrquic que passa per sobre de les altres preocupacions de seguretat, de poder conèixer en profunditat, arrelar projectes i il·lusions. Tot s'esvaeix com la boira, en una proposta lumínica espectral i preciosa alhora.
Al quadre de la coreògrafa, directora d’escena i artista plàstica franco-austríaca no hi ha Mossos d’Esquadra vigilant l’accés a la festa. Simplement, la festa s’acaba quan els cossos s’esgoten. La coreografia, de noranta minuts, juga a la càmera lenta davant d’una música tecno insistent. Com a espectadors, pot esgotar aquella lentitud però, com a La casa de la fuerza, d’Angélica Liddell, en les repeticions pot emergir la catarsi.