Cuzco

Teatre

informació obra


Direcció:
Víctor Sánchez Rodríguez
Autoria:
Víctor Sánchez Rodríguez
Intèrprets:
Silvia Valero, Bruno Tamarit
Il·luminació:
Mingo Albir
Composició musical:
Luis Miguel Cobo
So:
Luis Miguel Cobo
Sinopsi:

Una parella viatja a Cuzco en un intent desesperat per salvar la seva relació. Durant el viatge, coneixen una sèrie de personatges que afectaran als propòsits de la seva travessia: una parella feliç d’espanyols amb els que compartiran itinerari de Cuzco a Machu Picchu; una italiana preocupada únicament per trobar la felicitat; un vell peruà i el seu fill, exiliats a Argentina, immersos en una espècie de viatge de redescobriment de la seva pròpia pàtria. Com a teló de fons, el passat inca i colonial, el terrorisme de Sendero Luminoso, la pobresa andina i el reflex d’una Espanya ferida de gravetat.

Lluny d’unir a la parella , el viatge despertarà les veritats necessitades de cada un, la seva pròpia tragèdia privada i personal, els seus fantasmes. En definitiva, el viatge revelarà la impossibilitat de somiar un demà, el fracàs de la darrera oportunitat.

Crítica: Cuzco

05/10/2019

Abassagadora interpretació

per Jordi Bordes

Els viatges de turisme els carrega el diable. La companyia Wichita ha situat el desencontre d'una parella en crisi a les altituds de Cuzco, en una mena de viatge organitzat. La parella s'arrossega per terra i amaga la seva decepció mentre prova de conviure amb la resta del grup del trajecte. El mal d'altura (que es resol amb el Mate de coca) és només el primer símptoma que ell i ella tenen diferents objectius en el viatge, i també en la vida. És quan se surt del món quotidià alienant quan veuen que la persona amb qui comparteix llit és un embalum estrany, que ja no reconeix del seu enamorament inicial.

El teatre captura un instant de vida i el situa en una mena de microscopi que és l'escenari. A la vista del públic que hi troba un mirall a pensaments i situacions que reconeix d'alguna manera. Un viatge turístic, sortir del dia a dia, també serveix per detectar els cossos estranys que s'han posat entre els dos éssers, entre la parella. Les ombres son pitjor que les evidències. En aquest treball, amb un espai conceptual molt suggerent i una il·luminació molt funcional (que només deixa en penombres instants puntuals del la trama), destaca el treball dels dos actors. que saben escoltar l'altre, que no estalvien cap corba del seu circuït emocional, I que, tot volent captivar al públic (l'única manera de fer´se valdre com a persona vist que la parella la menysté) va ensenyant cada cop amb menys vergonya els límits que posa a la relació. Hi ha un egoisme dels dos personatges que el públic comparteix, els abraçaria a tots dos, miraria d'atenuar les diferències de dues persones que es van estimar, però que ara són incapaces de sortir d'un laberint pervers i suïcida.

Josep Maria Miró ja va traslladar l'angúnia dels pares buscant un fill a la carretera, molt lluny de casa a Olvidémonos de ser turistas. Si els inques procuren indagar en el misteri per fer-se interessants (tot repudiant els "favors" de la corona Espanyola colonitxant-los), també els turistes miren de contrastar-se ambv el que viuen i proven de seduir amb l'estranyesa, amb la voluntat de semblar més intel·ligents, més empàtics. més vitals. Ja ho diuen els Manel a El matrimoni Arnolfini que el millor de les vacances és tornar a casa...

L'enllaç a Youtube no està disponible.