Víctor Sánchez Rodríguez és un dels dramaturgs i directors valencians amb més projecció del moment, autor de Caballos salvajes no me arrancarían de aquí —Premi Injuve 2011 a la millor proposta escènica—, Escritos desde el fuego, Nosotros no nos mataremos con pistolas —Premi Max 2016 a l'autor revelació—, A España no la va a conocer ni la madre que la parió —amb Lucía Carballal— i La Florida, entre d'altres. La seva obra Cuzco, estrenada l'any 2017 al Teatre Rialto de València, ha estat en cartell uns pocs dies —del 2 al 6 d'octubre— al Teatre Tantarantana.
Terra volcànica, negra, amb textura de cendres —matèria dúctil que juga a embrutar i cobrir els cossos dels actors—, i un mur de fons, que serveix de suport o de consol als personatges, de precari referent en el buit, componen l’escenografia de Mireia Vila, potenciada i matisada per l'eficaç il·luminació de Mingo Albir, que retalla els personatges en la seva accentuada individualitat i produeix ombres agegantades, i per l'espai sonor de Luis Miguel Cobo, ric en paisatges exteriors i cançons andines que subratllen l'alteritat i l'estranyament. La materialitat —l'utillatge— és al·lusiva i elusiva, no representada, en un espai del tot mental i metafòric.
Dos joves es troben al final de la seva relació, quan el desamor encara no gosa revelar el seu nom. Han fet un viatge turístic a Cuzco per tal d'intentar salvar l'insalvable. El personatge interpretat per una imponent Silvia Valero —l'actriu va obtenir, l'any 2018, el premi de l'Associació d'Actors i Actrius Professionals Valencians per aquesta interpretació— pateix la síndrome de mal d'altura, cosa que és normal que passi al Perú i que es cura, segons diuen, amb infusions de fulles de coca. Però els símptomes, en el seu cas, semblen provocats pel buit que la corseca, més que no pas per problemes d'aclimatació. En la relació amb el seu company, fluctua entre la condescendència feridora, la fúria, el penediment i una honesta desolació. La mirada desencantada envers el món i uns esclats d'ira cada cop més imprevisibles han acabat esdevenint la seva carta de presentació, però ella és molt més que això. Per la seva banda, el noi, avesat a ser el resignat espectador de les seves explosions verboses i rabiüdes, acusa una gran fatiga i un sentiment d'injustícia. Interpretat amb gran solvència per Bruno Tamarit, el personatge irromp en escena visiblement nerviós i emocionat, amb una excitació que li ve de quelcom que ha trobat a fora. Ell també amaga coses i se sent cada vegada més lluny de la seva parella, però és massa covard o pusil·lànime per trencar el vincle i admetre el fracàs.
Cuzco, Ollantaytambo, Aguas Calientes. El destí exòtic, subterfugi o coartada, acaba sent per al noi un fi en si mateix, una compensació externa per a tanta insatisfacció —com passava a Volcán, monòleg del també saguntí Paco Zarzoso, en què un viatger frustrat se submergia, fins a les últimes conseqüències, en la ficció d'un viatge redemptor—. Ella, introspectiva i taciturna, un punt lúgubre, no es creu aquesta “Arcadia del Inca feliz” que els intenten vendre a Cuzco, on els turistes somien a connectar amb una mena de força tel·lúrica que els ha de canviar la vida de manera transcendental. Ell, en canvi, massa enderiat a excel·lir en felicitat i bonhomia, és a dir, a arribar a ser com aquells en qui s'emmiralla, s'obstina a trobar l'alegria de viure i, en termes turístics, a gaudir del viatge.
Cuzco és el territori aliè que els permetrà desemmascarar el desencís i perseverar en la diferència. Tota l'estona parlen amb molta distància física. Fins i tot quan es vol escenificar el desig que culmina en acte sexual, els cossos es mouen per separat —cadascun a una banda del monticle negre que centra l'escenografia—, d'acord amb el moviment coreogràfic pautat per Cristina Fernández Pintado. L'abric d'ella —el vestuari de Teresa Juan és sobri però suggeridor i molt ben trobat— fa palès el fred que pateix la dona en aquesta relació i que el seu company, incapaç de fer autocrítica, atribueix a una mena de defecte de fàbrica: “Como si te faltara calor interno / Y es como si hubieras construido tu persona en torno a ese frío”. Mentre ella es rebolca en les cendres volcàniques —d'una passió extinta—, l'home intenta, sense gaire convicció, un apropament que acaba sent un interrogatori i una acusació. Serà el relat de les respectives experiències amb tercers el que farà aflorar totes les misèries, odis i rancors, possibilitant i preparant la col·lisió, l'esclat final. Quan la dona relati les seves converses amb gent que ha conegut per atzar —en particular, dos peruans, pare i fill—, assumirà els personatges al·ludits com una intèrpret o una mèdium, en certa manera posseïda com el personatge femení d'Après moi, le déluge de Lluïsa Cunillé.
De les prevencions inicials, d'aquella por a dir, a verbalitzar el desamor, es passa a una ira ja sense dics, incontenible, que en el cas d'ell ateny a un lloc sense retorn. L'home, desolat, surt del seu estat de desarmament i congelació emocional, per agredir-la verbalment —“Me has mojado de sombra”, li etziba—; ella se l'escolta de lluny, immòbil i silenciosa, aclaparada: oscil·la entre la culpa d'haver despertat en ell tot aquest cúmul de ressentiments, d'haver-li esmicolat les il·lusions, i el dolor de constatar amb quines argúcies i estereotips és atacada. D'altra banda, ja fa temps que està de tornada de la relació, i hi ha altres coses que la preocupen. El passat colonial li desperta, com a espanyola, la (mala) consciència imperialista —“Es en la periferia donde se conoce el centro”—. I tot i que és escèptica i descreguda, voldria tenir fe en l'espècie o, si més no, en Pachacutec i en el vol conjunt de l'àliga i el còndor. No s'adona que el fet de menjar cors de vaca en companyia d'un nen desemparat no deixa de formar part de l'experiència turística i pot revelar, en canvi, un esnobisme sense compassió.
Cuzco, escrita i dirigida per Víctor Sánchez Rodríguez, ofereix un joc teatral lúcid, d'expressivitat vigorosa, moviment suggestiu i carnalitat arran de terra, a partir d'una trama molt ben ordida i mesurada. El caràcter gairebé instal·latiu de l'escenografia i el treball coreogràfic contrasten molt eficaçment amb el cru realisme d'uns diàlegs vivaços, prenyats de veritat i dolor —no és casual que nombrosos crítics hagin assenyalat la connexió dels soliloquis finals amb el verb agressiu i torrencial de Pascal Rambert—. Tant el text com la contundent aposta escènica es dirigeixen vers una catarsi dolorosa i tan necessària com inesperada.
Article publicat a Núvol el 9 d'octubre de 2019
