Cyrano

informació obra



Dramatúrgia:
Pau Miró
Direcció:
Pau Miró, Alícia Gorina
Ajudant de direcció:
Oscar Valsecchi
Escenografia:
Lluc Castells
Intèrprets:
Lluís Homar, Joan Anguera, Aina Sánchez, Albert Prat, Àlex Batllori
Il·luminació:
Xavier Albertí, David Bofarull
Composició musical:
Sílvia Pérez Cruz
So:
Damien Bazin
Caracterització:
Eva Fernández
Producció:
Temporada Alta 2017 , Lluís Homar
Autoria:
Sarah Kane
Sinopsi:

Després de posar-se a la pell de tots els personatges de Terra baixa i triomfar arreu del país, Lluís Homar torna al Festival per posar-se el nas d’un dels soldats poetes més famosos de la història del teatre: Cyrano de Bergerac. L’obra és una adaptació del clàssic d’Edmond Rostand reescrita i dirigida per Pau Miró. Aquest cop, però, Homar no interpreta tots els papers de l’auca: està acompanyat de quatre actors més i, de nou, amb una banda sonora d’excepció: les cançons de Sílvia Pérez Cruz. Emoció i molt de romanticisme.

Crítica: Cyrano

13/02/2018

La fragilitat del nas més universal

per Pep Barbany

Després de l’èxit de la minimalista Terra Baixa, Pau Miró torna a fer equip amb Lluís Homar (i també amb Xavier Albertí, Lluc Castells i Sílvia Pérez Cruz) per portar en escena un altre clàssic d’aquells que tenen referents molt clars. Si Terra Baixa tenia per a molts la versió dels anys noranta de Fabià Puigserver com una de les fites màximes, Cyrano continua marcada, tres dècades després, per la interpretació més celebrada de Josep Maria Flotats.

Referents a banda, Pau Miró repeteix la fórmula d’aprimar la dramatúrgia original d’Edmond Rostand, reduint sobretot la quantitat de personatges per anar al que ell considera l’essència de l’obra. I tot i que aquí està acompanyat a l’escenari per quatre intèrprets més, és difícil en un text com el de Cyrano, amb un personatge tan potent, no acabar conduint l’obra cap a les escenes on llueix aquest espadatxí de nas prominent, tan hàbil amb l’espasa com amb la paraula.

I això és el que passa amb aquest Cyrano. En concentrar tant la mirada en el protagonista el paper de la resta d’intèrprets (igual que l’efectiu i sobri treball escenogràfic i de vestuari inspirat en el món de l’esgrima) queda relegat a un segon pla.

El que està clar que l’opció triada per Pau Miró, amb moltes virtuts i alguns defectes, no tan sols és coherent de principi a fi, sinó que fa brillar un cop més Lluís Homar, molt còmode amb el paper. Lluny de l’efectiva però també impostada interpretació de Flotats, Homar opta per la contenció. El seu Cyrano és més humà i terrenal, menys mític: és més fàcil sentir compassió per la resignació d’aquest bon home que, conscient del seu físic, vol mantenir el seu amor a l’ombra. I evidentment gràcies al text de Rostand també gaudim un cop més de meravelloses rèpliques i monòlegs plens d’intel·ligència, sarcasme i humor.

La funció, recomanadíssima, es pot veure fins a l’11 de març al Teatre Borràs. Tot i que de ben segur tindrà una llarga vida, ja esperem amb ànsia la futura proposta del tàndem Miró- Homar.