Cyrano

Teatre

informació obra


Dramatúrgia:
Pau Miró
Direcció:
Pau Miró, Alícia Gorina
Ajudantia de direcció:
Oscar Valsecchi
Escenografia:
Lluc Castells
Intèrprets:
Lluís Homar, Joan Anguera, Aina Sánchez, Albert Prat, Àlex Batllori
Il·luminació:
Xavier Albertí, David Bofarull
Composició musical:
Sílvia Pérez Cruz
So:
Damien Bazin
Caracterització:
Eva Fernández
Producció:
Temporada Alta 2017 , Lluís Homar
Autoria:
Sarah Kane
Sinopsi:

Després de posar-se a la pell de tots els personatges de Terra baixa i triomfar arreu del país, Lluís Homar torna al Festival per posar-se el nas d’un dels soldats poetes més famosos de la història del teatre: Cyrano de Bergerac. L’obra és una adaptació del clàssic d’Edmond Rostand reescrita i dirigida per Pau Miró. Aquest cop, però, Homar no interpreta tots els papers de l’auca: està acompanyat de quatre actors més i, de nou, amb una banda sonora d’excepció: les cançons de Sílvia Pérez Cruz. Emoció i molt de romanticisme.

Crítica: Cyrano

03/01/2018

L'home dels nassos

per Andreu Sotorra

Hi ha personatges que són una temptació per als actors de pedra picada. Com si optessin a una cursa d'obstacles per anar superant progressivament en la seva trajectòria escènica. Un d'ells és el popular Cyrano de Bergerac, un personatge que si no fos perquè la nòmina d'Homes dels Nassos del bestiari fantàstic català està prou completa es podria dir que opta amb prou mèrits ell tot sol a cobrir la plaça.

Qui ara s'hi ha apuntat és l'actor Lluís Homar que, en la tradició teatral del repertori català dels últims trenta anys, s'afegeix al Cyrano interpretat per Josep Maria Flotats (Teatre Poliorama, 1985) i al de Pere Arquillué (Biblioteca de Catalunya, 2012). Cal esmentar-los no només per l'impacte que l'un i l'altre van aconseguir en els espectadors de diferents generacions en el seu moment sinó també perquè entre Flotats, Arquillué i, ara, Homar, hi ha notables diferències estilístiques i fins i tot de lectura i mirada de l'obra d'Edmond Rostand (Marsella, 1868 - París, 1918), de qui, casualment o no, es commemoren aquest 2018 el 150è aniversari del seu naixement i el centenari de la seva mort.

Lluís Homar, en complicitat amb el director Pau Miró, la dramatúrgia a l'ombra de Xavier Albertí i la veu i composició musical de Sílvia Pérez Cruz —una operació artística que ja es donava en la seva versió unipersonal de «Terra Baixa»— ha penetrat en l'ànima de Cyrano, més que en el cos, i n'ha extret allò que l'obra amaga en lletra menuda sota l'aura de l'aventura romàntica entre Roxana i Christian capitanejada per Cyrano.

No es tracta en aquesta ocasió d'una aposta tan unipersonal com la de «Terra Baixa», on Lluís Homar feia tot sol diversos personatges del drama d'Àngel Guimerà, perquè ara l'acompanyen quatre intèrprets més —que són precisament els que alternen diversos personatges— però sí que continua sent una «peça d'actor» que se centra en la consolidada capacitat discursiva de Lluís Homar —que els espectadors del dia a dia celebren amb aplaudiments a peu dret— i que, per això mateix, sembla que deixi en un segon pla les intervencions dels altres intèrprets, com si cap d'ells gosés fer ni una mica d'ombra a la potència del personatge de Cyrano.

No cal esperar, doncs, una obra extensa de dues hores i mitja —que és la durada estàndard de les diverses versions del Cyrano— i que aquí es redueix a un parell d'hores, ni tampoc un vestuari d'època enfarfegat i endolat perquè tot sembla que tingui lloc en una pista o escola d'esgrima on domina el vestuari blanc de l'especialitat esportiva i el casc protector de rusc d'abelles. I tampoc cal esperar una dinàmica interpretació de capa i espasa —sí que hi ha moltes espases acoblades a les torres escenogràfiques, una estructura simbolista, i s'esdevé una batalleta per deixar constància del caràcter espadatxí de l'obra— perquè el muntatge exigeix centrar-se molt més en el text, en com flueixen els alexandrins sense que es noti, en com s'expliquen les seves escenes bàsiques, en com llueixen els monòlegs de Cyrano, fins a la mirada final, amb pròtesi de nàpia movible inclosa, en una juguesca de teatre dins el teatre que Homar-Cyrano justifica amb una enigmàtica i sensible fugida final: «Per dignitat!» (...)